no passen tres minuts que ja he deixat corre l'esperança que pari de ploure, surto al carrer i noto cada gota com si es tractés d'un mar de crits recordant-me que vàrem marxar, guardem una guspira del que ens va fer grans, i som ara més enllà de temps millors, dormint en una caixa de records. No vull despertar, m'envia una postal el dolor frontal i recordo que ahir em vaig oblidar dels efectes de la beguda, avui els noto candents i són més durs sense tu.
M'he adonat de com la por s'ha apoderat de mi, sembla tan fàcil ser feliç, però no vull deixar de creure que sóc més dèbil si cedeixo a l'amor, sempre seré de marbre, les esquerdes no em deixen notar la pau que desprens quan et miro.
Aniré al cinema, sempre m'ha ajudat a fugir de les meves pors, plou i res no és mesquí, com la cançó, però avui em saltaré qualsevol cojuntura que em pugui fer més mal, no sé com es fa quan estimes algú que no pots estimar.

Be strangers

3 segons

no suporto veure't tant lluny de mi, de fet no sé ni per què vull ser invisible als teus ulls quan saps tot el que em passa només mirant-me 3 segons.
aire que em porta a tu i fingiré fins l'infinit que en realitat no et vull veure, he après a fingir molt bé, no saps com t'enyoro

preferiria no tornar-te a veure, ser capaç de ficar en un forat cada record d'aquella guspira que em va enamorar de tu, tan fàcil, senzill i ràpid que em sento indefens al adonar-me de la meva pròpia debilitat, tu.

preferiria seguir omplint sense èxit l'espai que deixes quan passeges pel meu cap, amb llunes a mig camí que somnien en una amant sense cara, que serà tot el que vaig esperar de tu, menys tu.

preferiria no veure't mai més passejant mentre dissimulem i fingim que no ens hem vist, mentre t'avergonyeixes i jo ho sé, mentre per primer cop me n'adono que sóc l'etern vençut i que no entendré res, preferiria que això no em passés.

preferiria no odiar-lo, preferiria no odiar-los, cap d'ells té nom, però a tots els odio per igual.

preferiria no veure com el mires i parleu, apartats del grup, preferiria que deixessis d'acampar en el meu cap, fent-me sentir un obsés que sospita d'amagat rere una coberta de paper mullat.

ni tu sabràs mai què prefereixo, ni jo puc deixar de pensar en tu.

és real? és la meva imaginació? és una invencio? una suposició?
deixaré que per avui escullis el que tu prefereixes.

we might as well