interessant mirada en les paraules d'una amiga

http://ritagreyonherroad.tumblr.com/

felicitats pel blog maria!

we've got to share it

línia de calma, no és seda però acaricia la meva pell, m'aixeco i camino pel silenci encara dubtant si somio o ja sóc despert. La fredor del terra m'avisa que sóc ben despert, i per tantes coses avui sento pau, sento que potser és ara que mereixo ser escoltat, potser per tantes coses sento que avui parlaré de reflexió i perdó.
Spotify és un invent collonut, sento una calma irresistible mentre sona Norah Jones i el cel és d'un blau deliciós.
He escollit, i ara em sé tan lliure, que donaré vacances al meu àngel de la guàrdia, qui feia temps que vivia en un status quo de merda. M'adormo i res no deixa que m'alteri quan de sobte, decidiré que sento que faig el correcte, potser ja era hora, potser, maybe tomorrow, però jo he triat avui.
sóc amant dels dissabtes, crec que el temps passa i ni me n'adono.

tants canvis volen en el meu núvol, i tantes idees suren pel bassal que deixen les seves gotes, que al caure xiulen i fan de la pluja un conjunt de factors poètics, em mullen i em pentinen, avui crec que per fi, he sentit com mai la força del vent al passejar sobre l'asfalt a més de noranta km/h, hi ha poques coses millors que volar sobre teu, tu i jo sols tontejant per la ronda de dalt, he guanyat algun quilet per culpa teva, però ara parlo amb el vent i avui, l'he sentit com responia les meves preguntes, i m'he sentit lliure, de tot judici i tota raó, waiting on an angel, perquè és el que espero cada dia, i sona quan veig el camí que em cridava i per fi, em crec les meves paraules, pel seu bé, si, si, pel seu bé, i perquè m'he vist com mai, amb forces per caminar sol, waiting on an angel, and i know it won't be long. Avui decideixo decidir, amb fortalesa, i perquè here comes that song again, gràcies, però avui escullo per fi, per mi mateix.

no és viure en l'impàs del dubte, ni en l'error de la certesa, sinó en saber decidir fins on vols viure els teus límits, fins on recordaràs el camí de tornada, fins on arribaràs sense respirar.
El Víctor ha fet aguanta minut quaranta sota l'aigua, jo no passo del maleït minut i mig, però sota l'aigua no he vist clares les opcions que tenia, avui sembla tan a prop, però era agosti jo sentia la mateixa distància sentin com a voltes sento que vull deixar-me portar, i m'ofego al veure que em fallen les forces, i dormir abraçats no és més que triar aquesta nit. Plou, i avui no em puc mullar, no sé si encara sóc viu. Ens en riurem dels murs que cauran? La desídia em té pres, i camino entre tanta llum que no sé tancar els ulls, i ho evito per no veure que encara ets dins meu.
Les angines fan que al llit el meu cap senti massa el meu cor.

cau una borla, no fa fred, de fet crec distingir el sol entre les fulles del teu avet. De lluny arriben els primers nens per jugar amb la poca neu que comença a resistir a l'escalfor de la rosada. Sóc moll, he insistit al que semblava paciència perquè mantinguéssim el joc i veure fins on arribaven les meves cames, i ara, no sóc on creia ser, no veig el paisatge que de petits ens van prometre, ni contes de fades ni menjant perdius, som en el món real on m'aturo, penso, i escric les sensacions que m'adjunta la teva absència, la qual jo he narrat, filtrant de mi, l'esbós d'uns dies on serem en secret la suau borla que al caure, manté de color vermell, una de les meves debilitats, la meva incapacitat per dir-te adéu
no vull recordar les meves paraules, no vull emparaular records