una pas, dos, tres, però quan provo de fer el quart miro enrere, veig el que sembla un mirall on de cada racó reflexa una imatge diferent, on si et busco trobaré tantes mirades que no vull sentir, i per això m'aixeco, per sentir que sóc més important que una il·lusió que fa temps vaig veure com fugia sense despedir-se de mi.
Sóc menys Bernat que ahir? sóc més il·lús? tombo la cantonada i procuraré sentir que sols les fulles acabaran secant-se i cobrint el cau d'un ratolí o un ocell, que al veure'm fugirà i poruc restarà amagat fins que el vent li canti la prudència de les meves passes, i serà llavors, quan per uns segons, hauré estat capaç de sentir que com les fulles, torno a sentir la primavera a la meva sang en ple hivern.
Tansols llavors.

tan fàcil la paraula, que ni escrita cala en mi, m'allunyo ni per por ni per mandra, sinó per tu, pels teus ulls de sucre i cendra, on amagues el que tansols tu saps, el que tansols tu saps sentir, el que tansols tu saps sentir a prop, i ara, ja he viscut prou sense mesura, he viscut de desmesura sense control, omplo la copa i el vi sembla aigua quan plora dels teus ulls, amarg, sec, i teu, com jo.
Vull veure com riuen de nou els teus dits, suaument besant-se amb les puntes dels seus, i ser capaç de dir-te que no t'estimo, o millor, callar, i passar desapercebut en una escena romàntica on de nou, jo en sigui un distant espectador, de nou, sense por ni dolor.
Mai he temut els meus sentiments, mai deixaré de témer a qui els generen.
Cogito ergo sum

com cada dia t'observo, sembla que no passi el temps, com cada dia et recordo, si tanco els ulls fins i tot puc tocar-te, ets a un pam de mi, no ens movem, i notem l'espai que no ens separa, notem com ferirem encara més el poc que ens queda, en aquests moments crec no poder trobar el mot indicat, prefereixo seguir fent tribut al silenci, que és verge i mai com ara fa tant mal.
Sona la cançó, et desfàs de cop, em desfaig del tot. He agafat el mal costum de visitar-te cada nit, tu mai ho sabràs, tu mai tornaràs, però avui Keane sembla cantar amb més pena, avui, dormo sol, com tu, també he tacat el dol, i em sento brut en cada mirada que espera un petó sincer, quan jo no hi veig res més enllà, i m'arrencaria la pell cada vegada que somrius per ell, avui em despedeixo, avui t'amagaré en el record, i borraré cada sentència quan la nit em porti a tu.

encens l'espelma, la foscor comença a fugir sense trobar amagatall i he topat amb una porta, que al obrir noto com grinyola, sento la teva olor i no me n'estic d'omplir-me de tu.
Sé i sóc coneixedor del sentit banal de cada carícia, m'he permès el luxe de creure en la vellesa, i ara se m'encongeix el pit i m'estiro a observar les estrelles del meu capçal.
L'ombra feixuga que arrosega tanta nit m'impedeix obrir de nou aquella caixa, vermella, on semblava haver-hi màgia, que no resulten ser més que suaus guspires en un to amable.
Entono un posat seriós i l'habitació es transforma, parlen de nosaltres les mirades, i me n'adono que els nostres camins volen escriure diferent gènere, no sóc més que gebre que suaument recordaràs mentre passen les estacions i desapareixo i tu, com quan soliem somriure, giraràs el carrer i serem peces de cendra escribint part del nostre nom.

sense fer soroll m'aixeco i suaument despullo un cos que fa temps que em demana temps, recullo el dia d'ahir i ventilo la son que sap com fer-ho per no marxar i seguirà lleialment al meu costat. Com sempre, intentaré pentinar records d'un petó o una abraçada endormiscada, em prometo ser valent i no deixar que res signifiqui por o foscor, faig un jurament i demano als déus en els que no crec que em protegeixin d'allò que sé que acabarà amb mi, perquè potser no sóc conscient de les meves mancances, ella m'abraçarà i jo seré incapaç de recordar cada matí, buit, sense entendre per què avui no m'encomana més que tristesa aquest jersei vell, quan abans era suau i em donava més pau que poder volar per sobre d'un prat verd i tocar l'herba amb les puntes dels dits, sentint que sóc viu, que estic viu! ploro avui, d'indignació, ploro avui perquè sento pena de ser tant dèbil, res no ha canviat, tot segueix sent com abans, però jo, no sé com fer-ho per oblidar-me de tu, que somrius, però la cendra crema, mentre arriba el fred de la tardor.
sense fer soroll m'aixeco i suaument despullo un cos que fa temps que em demana que sigui jo mateix.

http://www.youtube.com/watch?v=4c9EP0zNfdc

tendre

sentir que avui he estat més gran, menjar-me un gelat i riure quan em cau una bola al terra, saltar d'un arbre i caure dins un gorg on m'espia un nan des del seu cau, ballar despullat pel prat amb una ampolla de ginebra quan surt el sol, somriure quan un nen em saluda perquè recorda que la vaig estimar, plorar i adormir-me per veure passar el temps i fugir un temps quan comenci a ploure, portar dos mesos i catorze dies sense fumar ni un sol cigarret, saber que faig el correcte, trobar-te a faltar, tant, i somiar que et faig l'amor, no fer-te'l, voler fer-te'l, encendre'm quan et despulles, un gintonic del raül, l'abraçada d'un amic, la d'un germà, unes calades de tranquilitat, la cançó que m'emociona, els teus ulls, el desitg i aquella mirada, una bona notícia, festa major, despertar al costat d'algú a qui estimo, no recordar quan fa d'això, maduixes amb nata i un bon llibre a la platja, una cervesa freda, i petons per tot el cos.
a vegades també m'agrada fer bé les coses, ho prometo.

res ja no importa

cobreixes el teu pit amb aquell collaret, jo fingiré fins l'infinit no haver-te vist un segon abans d'entrar, caminaràs i com sempre seràs el centre d'atenció. Veure't revolucionarà cada segon mentre la realitat bramarà per fer-me tornar a la terra. Mai t'ho diré, mai ho faré, perquè res ja no importa. Notaré com vaig millorant i sóc capaç de que l'entorn no senti com callo entre tants crits i durant cinc segons ballarem i jo sabré ballar i escoltar i t'agradaré, no caldrà ningú, ni ell, ni l'atzar. Serà llunyà el temps en què l'esquerda deixava passar el fred, i sentiré que sóc feliç... en acabar els cinc segons, s'encendran els llums i m'aixecaré, aniré cap a la sortida i esperaré que torni arribar aquest moment. Arribaré a casa, seràs present a cada pas, i procuraré creure que ni al cinema la pena s'allarga com jo l'estic vivint, enamorat dels meus errors, vivint per creure que el millor que he sentit és l'amarg adéu d'una mirada.

no queden paraules

ahir semblava verge davant el dolor, avui m'escouen els dits. He agafat d'un arbre aquelles mores que taquen els dit i se t'escolen els pinyols entre les dents, i m'he sentit tant sol, que no vull tornar cap a la riba. Crec llunyana qualsevol manera de semblar que hi siguis, parlo sol, amb el meu millor amic, jo mateix, qui sovint m'ha aconsellat i ebri de tot no l'he escoltat. Mai entendràs perquè escullo la soledat, i accepto que no és un dels meus horitzons, en els quals vull ser tan lluny que no em recordin les teves llàgrimes. He après en tu a somniar en l'impossible, a ser part d'un somni, però és tan fàcil despertar, que ja no em serveix la prosa per sentir que pot canviar, i assumir que sóc on em mereixo m'ofega i em fa plorar, però encara vull ser el guionista del meu destí.
no llegeixo res perquè no m'apropa a tu, espero que el teu camí et faci feliç.
-I va seguir caminant mirant de lluny com queien i jugaven sense ni pensar en el pas del temps...