no passen tres minuts que ja he deixat corre l'esperança que pari de ploure, surto al carrer i noto cada gota com si es tractés d'un mar de crits recordant-me que vàrem marxar, guardem una guspira del que ens va fer grans, i som ara més enllà de temps millors, dormint en una caixa de records. No vull despertar, m'envia una postal el dolor frontal i recordo que ahir em vaig oblidar dels efectes de la beguda, avui els noto candents i són més durs sense tu.
M'he adonat de com la por s'ha apoderat de mi, sembla tan fàcil ser feliç, però no vull deixar de creure que sóc més dèbil si cedeixo a l'amor, sempre seré de marbre, les esquerdes no em deixen notar la pau que desprens quan et miro.
Aniré al cinema, sempre m'ha ajudat a fugir de les meves pors, plou i res no és mesquí, com la cançó, però avui em saltaré qualsevol cojuntura que em pugui fer més mal, no sé com es fa quan estimes algú que no pots estimar.

Be strangers