més i sempre

a voltes sembla complicat quan d'aquests ulls em sento esclau i no sé viure sol, distant, però tant m'enyoro que no entenc, si mai seré com tu m'has vist, com tu volies i no he entès, el camí que em guiaven aquelles llàgrimes, però em sé de pedra i a voltes també m'excloc del sentir-me part de tot un nosaltres, de tot un tots i somio en ella i et veig a tu, que mai deixaràs de ser ella, fins que sense saber perquè, arribi el dia en què veuré en nosaltres, més que un conjunt de lletres sense sentit.

jo i ningú

el coixí em segueix amunt i avall, però no trobo la postura que m'acompanyi aquesta nit.
Passegen en silenci les paraules i conceptes que m'han escrit avui el diari i sento gairebé com a necessitat bàsica un desitg de silenci que no em permet el meu compromís amb l'informació esportiva, però capbussat en les meves cabòries he perdut la noció del temps i fa 23 minuts que ha acabat el ''tu diràs''.
Sembla ser que el fred ha guanyat l'insistència de la mimosa, que perenne ens deixa despistar-nos per seguir el camí. Tornarà? Quí sap, potser millor que deixi de perdre el temps embadalint-me amb aquella finestra avui llunyana, doncs hauré de fer diumenge en una habitació on massa pols no em deixa sentir la tranquilitat que potser mereixo, o potser no.
Com viure inmers en un mar de dubtes, quan tens tan clar qui vols ser, i on esperes que ploguin avui estrelles.

dijous entre guspires

disset hores són poques quan miro enrere i veig on sóc, disset hores són poques quan recordo la poca entesa que mai hi va haver entre el sóc i el vull ser, però avui disset hores han estat tan llargues, que procuro ser prudent al veure el primer glop d'aquella essència de dijous tan ben sintetitzada en un quinto d'estrella a les 21:10. He portat el meu cos a la reunió, jo segueixo flotant entre la fase R.E.M i el llistat de coses que he de convenir en menys de 17 hores. El Pere parla i el Jordi li agafa el relleu, jo segueixo la conversa amb els ulls però no sento res, i es desperten els meus sentits quan de sobte me n'adono que sona valiente de vetusta i m'ajuda a fluir entre les paraules de la Carme i torno de cop al món i dijous no ha canviat de mida però per fi he trobar el meu moment de pau, dissimulat entre glop i glop, de fet crec que mirant enrere veig com va passant la llum en un moment, en un intstant.