Avui hem sentit tant nostra cada lletra i moment que per variar hem tret paper i llapis. Dies de teràpia, ja pots passar per l'hospital o per allà on creguis que et manté en connexió amb el món que pretens evitar, res serà part del meu dia si per damunt corren rius d'entesa hospitalitat amigable, simples i gratuïts clams d'amistat real. Tant se val si avui ploro, serà èpica la remuntada si sóc capaç d'entendre que tot allò que m'enfonsa serà l'eix del què ens fa viure sense enfonsar-nos a cada tombar. Against the wind, de fet fa temps que tinc la sensació d'anar-hi, de fet fa temps que me'n considero un client lleial, de fet fa temps que somniava en camins de sorra on pessigolles de tu calmaven el meu so de guerra i de sobte tot m'envaeix sense por m'atreviré a saber que sóc més que un pou de paraules que endreçades brollen. Els vinils sonen igual que tornen en noves modes que mai van marxar per alguns. La veritat és que el lloc que sempre vaig imaginar era el precipici de Formentera on el sol ens va deixar conèixer el mar de mil colors.

Tombo i sense ni tan sols pensar-hi busco, segurament ni ho penso, o si, no sé si mai deixo de pensar-ho, no sé si mai penso en deixar-ho, no sé ni tan sols deixar de pensar-hi. Llegeixo cada mot i em veig repetitiu i obstinat en reviure a cada segon el dolor, que només sap calmar el vi, en silenci i sense dir-me que el temps serà just, ni dir-me cap on anar, només així em sé tranquil. Deixeu-me com ell, que plori sol perquè el cor em demana que destrueixi tot anhel de felicitat i glòria. No veig més que ombres. No sóc més que ombres. Tot just me n'adono que visc atrapat en una cançó. 1999. Oniric, insomnic.

A les cinc em desperto i sóc totalment incapaç de tornar a adormir-me. M'ataquen sense compassió l'enyor i la pena. Irreflexiu, impulsiu i explosiu però l'única sortida que tinc és aquesta, on un teclat m'escolta grinyolant i el Forrest m'acompanya. Crec que ara em sento una mica més tranquil. Això acabarà sent un diari de supervivència. Saps què estimat diari? M'enfonso quan veig a ma marr que em mira i sap que he tocat fons, i l'excusa d'una ressaca m'ajuda a dissimular el plor. Potser tanta autocompassió no m'ajuda, potser que calli per sempre i segueixi corroent-me la incertesa d'aquest silenci destructiu. Potser. 

Sempre és dissabte quan el silenci m'explica que res no és com sembla. Ni la més cruel de les ressaques m'ajuda a somniar en temps millors, i sento com la vergonya passeja pel meu cap quan definitivament veig que no sabré tornar a dir mai més que serà per sempre, perquè quan ho he vist tant clar, com un cop de vent fred, la vida m'ha portat de nou aquí, dormint encara en el meu costat del llit, incapaç de ni tantsols mirar res. La gent em pregunta i jo aplico la resposta genèrica per evitar explicar la puta veritat i és que no és per mi fred aquest hivern ni agradable el capvespre, ni sóc sempre aquell que solia ser, perquè ella encara és aquí, però marxa quan desperto i mai sé despertar quan sóc de vidre. Ara, tomba'm i deixa que el meu cor dormi una estona mentre els dies passen.

Avui no sé viure així, i he decidit permetre'm creure que per una nit està aquí, en silenci, i no deixa que dormi sol, tant sols m'acarona i em mira, i per uns segons trobaré per fi la pau que fa un mes que em destrueix sense dir-ho a ningú. M'odio per no haver-me cregut mereixedor, per no creure en nosaltres, i eternament me'n sabré culpable. Sé i sabré sempre que qui no la mereix sóc jo. Voldria caure en son per no despertar. Avui els meus dits m'han traït fins a la carpeta dels seus ulls, i ara, no puc deixar de morir. Sí, ya lo verás. http://www.youtube.com/watch?v=3GqTzn7Hi3U Oniria encuentra a Insomnia, los dos conectan bien, Quizás en otra vida, fueron un mismo ser. "Atrévete a acompañarme, vamos a andar por los cables" Y en el bar, La Bohemia fue, la primera y tercera vez, de neón, sus arterias ven, llevan tiempo esperándose. Se quitan los pijamas, pegados a su piel. "Quizás Oniria sueña, y él duerme sin saber" Ella hace equilibrismos, él descubre a Fred Astaire, bailando en la cornisa, del piso veintitrés. Y cuando esa imagen resbala, él la descubre descalza. Esa noche ella fue muy cruel, empezó despidiéndose. Será un reencuentro inesperado en noche azul, sí, ya lo verás, cuando me gire entre la gente, serás tú, sí, ya lo verás.... Después de unir su dualidad, ella no sueña más, ni él quiere despertar. Se la llevaron entre tres, "Siempre se vuelve a escapar ¿No ves que está mal?" y sea cuarta, o quinta vez, ella lo vuelve a jurar. "Será un reencuentro inesperado en noche azul, sí, ya lo verás cuando me gire entre la gente, serás tú. Sí, ya lo verás Sí, ya lo verás Sí, ya lo verás Sí, ya lo verás Sí, ya lo verás

Procuro ser breu i curós, procuro passar desapercebut sense aixecar gaire pols, tot i saber que de res servirà. M'agradaria creure que podrà celebrar-ho feliçment, i que res impedirà que gaudeixi del seu dia. Avui les paraules no volen sentir-me, avui ni jo sé què dic, avui, ni jo sé què dir. Avui celebraré en silenci que es fa gran, i he brindat sol, dissimulant, quan el cambrer no veia la suau llàgrima que m'ha acompanyat en l'arribada del seu aniversari. Voldria fondre'm amb la nit, i seguir sent breu, curós, com innecessari per ningú, i copsar cada olor fins que siguin dolces per ella. Tomba'm. i et prometo que no em queixaré, deixa'm saber el seu somriure, i no necessito més. Cel i manta.

I virem i som més enllà d'on ahir ens creiem invencibles, on ni el més ferotge dels vents seria capaç de plantar-nos cara, on pensar en un demà com som avui semblava esbiaixat o impossible. I aquí estem, discutint amb el temps sobre per què no ens ha donat millor cartes, buscant respostes que ja sabem, però volem trobar-ne una lectura més simple, més dolça, menys dura, idíl·lica i que en definitiva no ens faci mal d'aquesta manera. Espès reprenc la meva eterna discussió amb el vas, ple d'un vi que sempre m'acull i que ara per ara és l´únic consol que vull rebre. No em sé digne de sentir-me a gust, ni tan sols d'escriure, potser l'única sortida pacífica per la meva ira i menysteniment de mi mateix. L'únic desig que ara mateix plana al meu costat és el de saber que ella està bé, que podrà tornar a estimar i llavors, ell, serà mereixedor d'un somriure del qual no em crec digne i que sé que mai, tant cert, mai, ningú voldrà acariciar com jo ho he fet. A voltes crec que seria millor deixar d'escriure, doncs encoratjo el patiment amb paraules dolces que allarguen la meva agonia. Avui veig com les paraules més plenes sonen pàl·lides davant del fort vent que bufa aquest gris dimarts. quan sabré acostumar-me a la teva absència?

Perdut i sense llum, així estic. El silenci de casa m'embafa i al carrer hi fa tant fred que caic en una constant indecisió, sortir? sé que no en sóc capaç, quedar-me? fa massa que esperava veure la blanca neu i sentir-ne el seu fred dolç al pentinar-me les llàgrimes. Però no sé apreciar la blanca neu, de fet no crec que en sigui capaç. Avui escric en silenci mentre em pregunto perquè ho faig. Ningú mai en sabrà res, i el temps i el consol ha cansat els meus sentits, que sense èxit em demanen que m'aturi a parlar amb mi mateix. Quin tòpic, quina mandra, quines ganes de res i de despertar i sentir-me viu de nou. Déu ha deixat posada la càmera lenta. No puc evitar mirar, dins la lentitud, cada nou instant que sé que vius, i em sé més pobre que mai. Em vesteixo i surto al carrer, però no veig la neu, perquè camino amb els ulls clucs intentant recordar el color de cada record.