seria genial volar, i viatjar sense límits per tots els llocs on sempre he volgut estar, però sempre sentiria la veueta que m'adverteix de que el meu pla seria titllat de fuga, crec que encertaria qui fes tal pronòstic, i crec que seria el primer en fer-lo,  i potser hauria d'acceptar que me'n moro de ganes, marxar lluny, tornar? potser, però primer hauria de marxar, i són masses arrels en jardins oblidats on he jugat i em recorden temps millors, sóc com sóc, sóc d'aquí i crec que per sempre, pertant tansols em queda entendre el sentit del patiment, constant, cada cop que admiro allò que mai va ser real, que mai vaig viure, perquè no vull recordar mai els mals moments, i esculliré idealitzar els instants on reiem, on res més que tu, i on res més que jo. Serem per un segon, suaus gotes de pluja que de tantes com cauen, creuaran les nostres mirades i ens torbarem sotmesos a l'anestesia dolça, que m'allunyarà dels estímuls que busquin provocar el teu somriure.

com ho fas per resultar-me tan real? no sé ni entenc per què malgrat el temps, tornes i em sento com si no hagués passat un segon, com pot ser dolent tant desig, i caminaré entre cendres si em menteixo a mi mateix, no vull tornar a trair els meus sentits, però per humanitat desitjo el que sé que no em convé.
Noto l'esglaó de diferència entre les meves debilitats i alguna habilitat que no vaig perdre, i em sento indefens davant les pors que em genera veure't i no saber respondre sense l'escut de fortalesa que cada cop veig més mermat pel pas dels dies, cau en un misteri l'insomni, l'esperança i les passes cap a una lògica entesa entre el cap i el cor.
Fingiré doncs davant la ferma mirada d'un adéu que sembla atent a la resposta que no sé, ni vull saber.
mai he dominat l'adéu quan val la pena el destí.

sort

em vesteixo, et faig un petó, marxem i res pot ser com realment ha estat.
em cala l'aire de la moto, dormen tancats amb clau tots els indicis d'algun sentiment curiós, que sense innocència volgués visitar-te o llançar-se al buit, avui no plou als teus llavis, i l'olor d'un amant és dolç i temptador, me'l noto i em prohibeixo l'olfacte, ebri d'olor no se discernir quan sóc just amb tu, serà per sempre brutal i efímer com el temps que se m'escapa mentre cada porta es tanca cada cop més fort quan el vent esbofega, procuraré no comprendre, ni entendre o assimilar on s'amaga la pedra que va esquerdar-me sense deixar ni bri d'aquells moments que mai sabrem com van ser nostres, adéu, serem més forts si omplo la copa i tu marxes amb ell, amb tendresa, molta sort.

ja no hi ha trapezistes

i sento com ara el meu jo busca sense por, busca aire i sóc més fort que ell, sóc més fàcil per mi mateix i començo per acceptar que sóc jo qui s'equivoca i per tant jo qui ha de trobar el perquè i el mèrit d'un error.
Avui em sento etern i alliberat, però el dubte em fa dèbil i el record panseix la meva força, he estat tant perdut que necessito no buscar espai entre allò que m'ha cegat durant tant de temps.
Mai com ara he vist la força que em remou quan sóc capaç de mentir-me i somriure quan plora en silenci l'eterna espera que encara no sé controlar. Però càlidament m'alço i sé quin és el següent pas, sé com vull que sigui, quan i perquè. Per mi, per tu, i per el plor de qui recull l'amargor del meu cor. Ells també pateixen per mi, potser mai seré el fort gegant d'aquell conte, però seré per sempre, just i amable a cada pas. N'estic segur.
Suaus guspires tempten els meus llavis.

mai sabré qui ets

fingiria si dic que no sento ira quan ho veig, un engany més, una nova manera d'alimentar la meva por, semblava una indirecta però avui ha volat pels meus somnis i jo l'he agafada com si esperés borrar cada error del passat, no vaig saber entendre l'oportunitat o em tocava entendre aquest patiment. Som simples petjades en el cor de la gent? som  efímers en el record d'un paisatge? ira, rabia, dolor, de no voler-la mai més en els meus braços, però em sento derrotat quan he vist que la distancia ha fluit i ja ha començat a caminar, quan jo, ni tansols m'he aixecat.
Escric per mi i pels meus ulls, per no oblidar mai perquè han plorat, sóc de sorra però no sé viure sense fingir que sóc d'acer.
Demano al temps que voli i em porti al moment en què la indiferència em faci omplir de terra aquests records que em demanen que no lliuri a ningú el plaer de sentir-se estimada, com ella, com tu, que somrius a la platja i saps que t'estic veient, i no et culpo, però m'encén el foc de la veritat, sóc cendra, dolor i llunyania

on siguis

el vi i els mojitos de l'estiu em fan arribar de nou sol a casa, tu no hi ets, mai hi has estat, doncs t'he buscat entre les dones a les quals he fet l'amor, però segueixes sent part del misteri, ni t'he tocat ni t'he besat, ets cendra, somnis, i una abrupte esperança, que heteria em fa somriure amb el suau sabor del vi.
Com sempre, la música és la meva musa per escriure, com sempre, s'acaba, i com sempre, elles se'n van i jo segueixo sol, amb més sexe del que qualsevol podria desitjar, però sol. La seducció no fa més que omplir l'espai temporal que em deixa la decepció de tots els intents desesperats d'amor. Començo a veure'm lluny del que vull, crec i sento que necessito ser, no tardis més, doncs em fa mal el cos que seduint-me, consegueix frustrar la naturalesa del meu amor, sóc i sempre seré un trist romàntic sense fe en les seves paraules i que espera que com si res, canvii el fracàs per l'etern joc amb l'esperança.