febrer

“Antes que nada, perdona si huele un poco a cerrado, hacía mucho tiempo que nadie se alojaba aquí, y menos aún con la intención de quedarse. Ábreme bien de puertas y ventanas.

Que corra el aire, que entre tu luz, que pinten algo los colores, que a este azul se le suba el rojo que hoy nos vamos a poner moraos. Y hablando … de ponerse, vete poniendo cómoda, que estás en tu casa.

Yo, por mi parte, lo he dejado todo dispuesto para no quieras mudarte ya más. Puedes dejar tus cosas aquí, entre los años que te busqué y los que te pienso seguir encontrando.

Los primeros están llenos de errores, los segundos, teñidos de ganas de no equivocarme otra vez. El espacio es tan acogedor como me permite mi honestidad. Ni muy pequeño como para sentirse cómodo, ni demasiado grande como para meter mentiras.
Mis recuerdos, los dejé todos esparcidos por ahí, en cajas de zapatos gastados y cansado de merodear por vidas ajenas.

No pises aún, que está fregado con lágrimas recientes, y podrías resbalar. Yo te aviso.

El interruptor general de corriente está conectado a cada una de tus sonrisas. Intenta administrarlas bien y no reírte demasiado a carcajadas, no vayas a fundirlo de sopetón.

No sé si te lo había comentado antes, pero la estufa la pones tú. Y hablando del tema, he intentado que la temperatura del agua siempre estuviera a tu gusto, pero si de vez en cuando notas un jarro de agua fría, eso es que se me ha ido la mano con el calentador. Sal y vuelve pasados unos minutos.

Discúlpame si es la única solución, es lo que tenemos los de la vieja escuela, que a estas alturas ya no nos fabrican los recambios.
Tampoco acaba de funcionarme bien la lavadora. Hay cosas del pasado que necesitan más de un lavado, es inevitable. Y hay cosas del futuro que, como es normal, se acabarán gastando de tanto lavarlas.
La recomendación, ensuciarse a su ritmo y en su grado justo. Eso sí, no te preocupes por lo que pase con las sábanas, que las mías lo aguantan todo.

Para acabar, te he dejado un baño de princesa, una cama de bella durmiente, un sofá de puta de lujo y algo de pollo hecho en la nevera. Para que lo disfrutes a tu gusto, eso sí, siempre que sigas reservando el derecho de admisión.

Aquí no vienes a rendir cuentas, sino a rendirte tú. Aquí no vienes a competir con nadie, sino a compartirme a mí. Y lo de dar explicaciones, déjalo para el señor Stevenson.

El resto, no sé, supongo que está todo por hacer.
Encontrarás que sobra algún tabique emocional, que falta alguna neurona por amueblar y que echas de menos, sobre todo al principio, alguna reforma en fachada y estructura.

Dime que tienes toda la vida, y yo voy pidiendo presupuestos.

Dime que intentaremos toda una vida e iré enconfrando mis nunca más.”

avui veig més llum en les paraules d'una cançó que en els meus dits venuts pel temps.
És un bon relat als meus somnis.


Dins d´un raig de sol cent vuitanta-tres partícules de pols 
fan l´amor al mateix compàs dels sorolls que des del llit mig rebregat 
fa el teu nas. 
Sota el cobrellit s´endevina un dels teus pits m´entre l´altre apunta ferm cap el nord; 
just on hi ha la porta on aquest babau t´escolta i somia de dia tornar-se en un instant en 
aire, juganer com l´aire, fent petons. 
Aire, dòcil, però no gaire, ressegint-te el cos. 
Des de l´aspersor dues-centes quinze gotes ballen els acords d´aquell so que definat 
va lliscant des dels teus llavis barrejat amb sabó. 
Damunt el bidet unes calces d´aneguets jeuen xopes apuntant cap el sud; just a la finestra 
on aquest babau s´entesta en ser espia de dia i tornar-se en un instant en aigua, transparen com l´aigua, fent petons. 
Aigua, tèbia, però no gaire, resseguint-te el cos.

només se sent el contacte dels meus dits amb les tecles, paro, escolto, i segueixo escrivint.
Durant tres segons i mig he escoltat el so de la tranquil·litat, que no ha estat destorbat en cap moment per la més mínima molèstia. No sé descriure aquestes ales que m'ajuden a córrer tant, només en un bri del temps, sóc l'alè en un cop de vent que xiula al meu carrer. Avui em sento ple, de ganes de tot i més, no sé, ni vull saber perquè, simplement viure, i aprofitar aquest moment tant dolç. L'espio, i una senyal em diu que no és envà. El timbre de veu de gener m'explica amb delicadesa quin serà el misteri pel qual somriu.

jo mai, mai

tanco els ulls, escric amb un dit el seu nom dolç, em delata el lleu somriure que va creixent al sentir aquest pessigolleig. És allà, pintant-se els llavis de nit, i jo en tindré prou amb somiar-la a prop, somrient, al costat d'una nit de fred i tendresa. S'aixequen en silenci les paraules, sense voler despertar a ningú, acaronant amb gràcia les teves galtes, plorant sense saber-ho en un mar de tu, i com si el temps no valgués, em mires, somrius i tot s'apaga.

vestida de nit

no trobo lletres, sóc orfe d'escull i carícia, sóc o procuro ser amant de la vida i mantenir constant el compromís que firmen el plec dels seus llavis. Sé que són dolços sense haver-los tastat. Defugir a raons només deteriora la meva eufòria permanent, no recordava aquesta rialla fàcil, i prefereixo no perdre aquest bri d'esperança que mantenen els meus trets de somiador. Això no esborra el pas del temps, sinó que pinta els esbossos que avui dibuixa la veritat. Ara m'allunya encara més la manera, i em sorprèn el seu criteri de justícia, se m'acaben els mots per donar sentit a la meva raó, i més pena de la que vull sentir no fa més que refermar cada pas.
Corre, caure, aixecar-se, corre...

El fred m'espia i una dona passeja el gos tapada amb la bata de dormir. Els joves dibuixen amb guix a la paret del barri. Hoy solo el viento silva junto a mis oidos, pues ni el pesar de un mañana será capaz de ahuyentar la sonrisa de mis mejillas.  Nunca salgo de casa sin perfume, dime cobarde, pues no lo hago en vano si me busca el tiempo. Y por qué el tiempo? no vale nada, y me hunde entre arena y olvido para esconder cada atisbo de mi en sus ojos, prohibidos por el desdeño i una razón, que como muchas más, sonará ridícula al llegar  la séptima llúvia. No escondo mi angustia al perder cada segundo de mi vida, pero saben a gloria todos los que he podido cazar.
Suena amarga esa mirada, que miente a la mia, pues todavía con algo de dignidad, negaré evidenciar la verdad que leo en sus ojos.
El fred envaeix les meves mans, i aquella olor s'instala a les puntes dels meus dits, que seran els culpables d'un dolç descenç cap als meus somnis.

la suavitat i el tacte moren. Les paraules ja nos són necessàries en aquest blanc, que va tornant gris la llàgrima.
Ja morta la poesia deixo enrere la eternitat en els mots, que pinten com núvols un cel blau inexistent.
L'àncora l'amarra, jo he partit aviat de port, que no m'esperi a la matinada, no tornaré mai al seu vell port. Ja perduda la vida, on respiren les onades? serà el temps qui em torni a la calma, doncs tan soroll mou i mor les suaus paraules dolces.

Que no sigui per enveja, sinó per justícia. Que no sigui amb malícia, sinó en pau. Que no plorin els teus ulls, doncs no és l'aire motiu de pena, sinó de vida. Que no sigui per egoisme, sinó per valor. Doncs imploro clemència al teu temps, i exigeixo explicacions a la meva llibertat, frenes així doncs la carena que creia propera i serena. Tinguem almenys el respecte que jo et vaig tenir i deixa que m'encomani a la vida com un dia ho vaig fer amb tu. Mai més tornaré a veure d'aquella copa, només demano elegància i comprensió.
deixa'm així, que brindi a la meva ira, la justícia que calmarà la seva sed.

Vols saber una cosa? és bonic, és senzill i agradable i qualsevol persona que em tingui una mínima estima se n'alegrarà. Vols saber què sento? que miro enrere i sóc capaç de destilar-ne els bons records, no sento cap ràbia, tan sols necessito que ella senti el mateix. Necessito que llegeixi el meu somriure com ho faig jo, doncs he deixat enrere la pena i ara sento tantes ganes de viure... Llegeixo felicitat en les meves mans, i canto en silenci d'alegria. Vull despullar l'eufòria que fingiré entre crits i un somriure.
Deixa'm fluir entre els meus somnis, mai sabré quan torna la tempesta, i ara el sol escalfa les meves taques, mentre tanco els carrers d'un suau matí de diumenge.

http://www.youtube.com/watch?v=AHytx7nO2JM&feature=related

m'estiro i deixo que sense pressa, volin sobre el meu cap els pensaments i l'espurna que avui em fa sentir lleuger. Avui em sento estrany, avui dormiria fins que el temps m'ajudés a entendre, si sóc jo qui s'equivoca, o si sóc injust al esperar un demà millor. No sé quina ha de ser la meva postura, no suporto ser motiu de patiment, i per mi ha cessat, ara sento com sóc qui vull ser, independent al dolor i al passat, i desitjo tan que sigui feliç, més que tant, molt més. No obstant veure-la patir fa que senti dolor de nou, no d'enyorança, sinó d'impotència, i entenc que per por torna a mentir, i no em fa mal, però vull volar, lliure i estic segur de voler-ho, més que mai.
Avui estic content per ser capaç de confessar un somriure, no sé gairebé perquè, però surt el sol i tanco els carrers del passat, sense mentides, sense por, sense respostes, però amb la certesa de saber que sóc capaç de volar de nou. Crec que tinc ganes del demà. Per fi.