Francament, em sorprenc a mi mateix plorant d'amagat entre capítols de series que proven d'omplir aquests silenci. Em sento tant estúpid quan veig que m'escou saber-te amb ell, i és tant just com amarg, que necessito cridar i beure, que veig que qualsevol queixa seria injusta i deslleial, però això no treu que faci mal. Si, jo també vull viure, i per molt que el dubte t'enunciï, no és dolç ni suau cap somriure, i voldria escriure un nou guió, però resulta que no sé trencar l'antic i se m'esmicola el cor quan sé res de tu, i quan sé de tu amb ell. Ni em surt suau la paraula, ni em torna dolç el saber de tu. Què hi farem si sóc més de somniar que som per sempre, però precisament aquest és el dol de despertar, retornar al món. Fingiré, llegir el diari com si res.

Avui toca fer un gest i defugir de tot egoisme per fer gentil l'adéu, per fer-lo just diré adéu a cada lletra i dissimular-me mentre m'escolta el silenci. Avui serà el darrer escrit que aquests dits parlaran, i quiets respectaran el temps, doncs no entenc més que patiment i agonia en tots els mots que brollen en mi. Per tant et diré adéu i seré qui em toca ser, i seré qui necessitem que sigui, per arribar a ser, aparcant per un temps les notes d'Alan Silvestri, que sempre seran teves. Etern en cada lletra, Bernat

De sobte un dia de sol després de tanta pluja. Avui respiro i ho faig dedebò. Qui sap si potser no és més que una manera de sobreviure, però ara, sol, em pregunto si una pausa en el camí podrà ser més dolorós tornar a caminar, no ho sé, però avui dormo com fa mesos que no feia. Respiro, i tanco lentament els ulls. 

 

Avui hem sentit tant nostra cada lletra i moment que per variar hem tret paper i llapis. Dies de teràpia, ja pots passar per l'hospital o per allà on creguis que et manté en connexió amb el món que pretens evitar, res serà part del meu dia si per damunt corren rius d'entesa hospitalitat amigable, simples i gratuïts clams d'amistat real. Tant se val si avui ploro, serà èpica la remuntada si sóc capaç d'entendre que tot allò que m'enfonsa serà l'eix del què ens fa viure sense enfonsar-nos a cada tombar. Against the wind, de fet fa temps que tinc la sensació d'anar-hi, de fet fa temps que me'n considero un client lleial, de fet fa temps que somniava en camins de sorra on pessigolles de tu calmaven el meu so de guerra i de sobte tot m'envaeix sense por m'atreviré a saber que sóc més que un pou de paraules que endreçades brollen. Els vinils sonen igual que tornen en noves modes que mai van marxar per alguns. La veritat és que el lloc que sempre vaig imaginar era el precipici de Formentera on el sol ens va deixar conèixer el mar de mil colors.

Tombo i sense ni tan sols pensar-hi busco, segurament ni ho penso, o si, no sé si mai deixo de pensar-ho, no sé si mai penso en deixar-ho, no sé ni tan sols deixar de pensar-hi. Llegeixo cada mot i em veig repetitiu i obstinat en reviure a cada segon el dolor, que només sap calmar el vi, en silenci i sense dir-me que el temps serà just, ni dir-me cap on anar, només així em sé tranquil. Deixeu-me com ell, que plori sol perquè el cor em demana que destrueixi tot anhel de felicitat i glòria. No veig més que ombres. No sóc més que ombres. Tot just me n'adono que visc atrapat en una cançó. 1999. Oniric, insomnic.

A les cinc em desperto i sóc totalment incapaç de tornar a adormir-me. M'ataquen sense compassió l'enyor i la pena. Irreflexiu, impulsiu i explosiu però l'única sortida que tinc és aquesta, on un teclat m'escolta grinyolant i el Forrest m'acompanya. Crec que ara em sento una mica més tranquil. Això acabarà sent un diari de supervivència. Saps què estimat diari? M'enfonso quan veig a ma marr que em mira i sap que he tocat fons, i l'excusa d'una ressaca m'ajuda a dissimular el plor. Potser tanta autocompassió no m'ajuda, potser que calli per sempre i segueixi corroent-me la incertesa d'aquest silenci destructiu. Potser. 

Sempre és dissabte quan el silenci m'explica que res no és com sembla. Ni la més cruel de les ressaques m'ajuda a somniar en temps millors, i sento com la vergonya passeja pel meu cap quan definitivament veig que no sabré tornar a dir mai més que serà per sempre, perquè quan ho he vist tant clar, com un cop de vent fred, la vida m'ha portat de nou aquí, dormint encara en el meu costat del llit, incapaç de ni tantsols mirar res. La gent em pregunta i jo aplico la resposta genèrica per evitar explicar la puta veritat i és que no és per mi fred aquest hivern ni agradable el capvespre, ni sóc sempre aquell que solia ser, perquè ella encara és aquí, però marxa quan desperto i mai sé despertar quan sóc de vidre. Ara, tomba'm i deixa que el meu cor dormi una estona mentre els dies passen.

Avui no sé viure així, i he decidit permetre'm creure que per una nit està aquí, en silenci, i no deixa que dormi sol, tant sols m'acarona i em mira, i per uns segons trobaré per fi la pau que fa un mes que em destrueix sense dir-ho a ningú. M'odio per no haver-me cregut mereixedor, per no creure en nosaltres, i eternament me'n sabré culpable. Sé i sabré sempre que qui no la mereix sóc jo. Voldria caure en son per no despertar. Avui els meus dits m'han traït fins a la carpeta dels seus ulls, i ara, no puc deixar de morir. Sí, ya lo verás. http://www.youtube.com/watch?v=3GqTzn7Hi3U Oniria encuentra a Insomnia, los dos conectan bien, Quizás en otra vida, fueron un mismo ser. "Atrévete a acompañarme, vamos a andar por los cables" Y en el bar, La Bohemia fue, la primera y tercera vez, de neón, sus arterias ven, llevan tiempo esperándose. Se quitan los pijamas, pegados a su piel. "Quizás Oniria sueña, y él duerme sin saber" Ella hace equilibrismos, él descubre a Fred Astaire, bailando en la cornisa, del piso veintitrés. Y cuando esa imagen resbala, él la descubre descalza. Esa noche ella fue muy cruel, empezó despidiéndose. Será un reencuentro inesperado en noche azul, sí, ya lo verás, cuando me gire entre la gente, serás tú, sí, ya lo verás.... Después de unir su dualidad, ella no sueña más, ni él quiere despertar. Se la llevaron entre tres, "Siempre se vuelve a escapar ¿No ves que está mal?" y sea cuarta, o quinta vez, ella lo vuelve a jurar. "Será un reencuentro inesperado en noche azul, sí, ya lo verás cuando me gire entre la gente, serás tú. Sí, ya lo verás Sí, ya lo verás Sí, ya lo verás Sí, ya lo verás Sí, ya lo verás

Procuro ser breu i curós, procuro passar desapercebut sense aixecar gaire pols, tot i saber que de res servirà. M'agradaria creure que podrà celebrar-ho feliçment, i que res impedirà que gaudeixi del seu dia. Avui les paraules no volen sentir-me, avui ni jo sé què dic, avui, ni jo sé què dir. Avui celebraré en silenci que es fa gran, i he brindat sol, dissimulant, quan el cambrer no veia la suau llàgrima que m'ha acompanyat en l'arribada del seu aniversari. Voldria fondre'm amb la nit, i seguir sent breu, curós, com innecessari per ningú, i copsar cada olor fins que siguin dolces per ella. Tomba'm. i et prometo que no em queixaré, deixa'm saber el seu somriure, i no necessito més. Cel i manta.

I virem i som més enllà d'on ahir ens creiem invencibles, on ni el més ferotge dels vents seria capaç de plantar-nos cara, on pensar en un demà com som avui semblava esbiaixat o impossible. I aquí estem, discutint amb el temps sobre per què no ens ha donat millor cartes, buscant respostes que ja sabem, però volem trobar-ne una lectura més simple, més dolça, menys dura, idíl·lica i que en definitiva no ens faci mal d'aquesta manera. Espès reprenc la meva eterna discussió amb el vas, ple d'un vi que sempre m'acull i que ara per ara és l´únic consol que vull rebre. No em sé digne de sentir-me a gust, ni tan sols d'escriure, potser l'única sortida pacífica per la meva ira i menysteniment de mi mateix. L'únic desig que ara mateix plana al meu costat és el de saber que ella està bé, que podrà tornar a estimar i llavors, ell, serà mereixedor d'un somriure del qual no em crec digne i que sé que mai, tant cert, mai, ningú voldrà acariciar com jo ho he fet. A voltes crec que seria millor deixar d'escriure, doncs encoratjo el patiment amb paraules dolces que allarguen la meva agonia. Avui veig com les paraules més plenes sonen pàl·lides davant del fort vent que bufa aquest gris dimarts. quan sabré acostumar-me a la teva absència?

Perdut i sense llum, així estic. El silenci de casa m'embafa i al carrer hi fa tant fred que caic en una constant indecisió, sortir? sé que no en sóc capaç, quedar-me? fa massa que esperava veure la blanca neu i sentir-ne el seu fred dolç al pentinar-me les llàgrimes. Però no sé apreciar la blanca neu, de fet no crec que en sigui capaç. Avui escric en silenci mentre em pregunto perquè ho faig. Ningú mai en sabrà res, i el temps i el consol ha cansat els meus sentits, que sense èxit em demanen que m'aturi a parlar amb mi mateix. Quin tòpic, quina mandra, quines ganes de res i de despertar i sentir-me viu de nou. Déu ha deixat posada la càmera lenta. No puc evitar mirar, dins la lentitud, cada nou instant que sé que vius, i em sé més pobre que mai. Em vesteixo i surto al carrer, però no veig la neu, perquè camino amb els ulls clucs intentant recordar el color de cada record.

sembla que el temps voli quan de cop, alço el cap i veig com m'acarones mentre el coixí intenta convèncer els meus ulls perquè segueixin somiant, no se n'adona que com mai, dibuixes en mi una vida en somnis. Dolços despertars i tendre carícia

Si cal desperta'm, si vols no ho facis, aquest matí sóc de núvols i pegadolça, que s'enganxa a les dents i m'adormo al intentar desfer-me'n. l'ull dret es fa el despistat i somia que m'espies, desperta i t'enxampa acomplint el somni, surant entre dubtes sempre ets tu qui abusa del coixí, i m'encanten els teus sons dolços quan et busco entre les llargues inspirades que ventiles els dissabtes al matí. Avui també tinc reunió, no tinc feina però tinc més feina que quan en tenia, en resum, enyoro el llapis i el full en blanc, enyoro espiar-te i sorprendre't pel carrer amb un ram de flors i abraçar-nos fins que surti el sol. Sona a cançó, la nostra història ja ho té això. Penso, i intento recordar quins eren els motius pels quals vas creure'm quan et deia que t'estimo, no els recordo, faig panxa i tinc mala memòria però avui que em sento especial veig que poques coses m'han canviat tant com la pau i entrega que sento al llegir-te. imagina't que sé escriure i que et vull dir quelcom bonic, imagina't que t'estimo i vull seguir comptant el temps, i si pots imaginar-t'ho sabràs tot el que et vull dir. suaus guspires ventilen tot dormint

Entre badall i badall me n'adono aprofito per perdonar-me una mica i mirar alguna foto teva. Com si t'espiés, acarono amb la mirada la teva tímida sencillesa. Avui estaves cansada, jo com si fos novetat esgotat les existències dels teus petons, i ara deus dormir, mentre jo acabo aquests maleits treballs que em prenen la salut. Sempre he sabut que sóc un maníac cabut i tossut, però tu em mires, somrius i deixes que exploti les meves neures encara que creguis que no tinc raó. M'abraces i aconsegueixes que per uns segons s'apagui el so i m'enamori de nou de la teva pell tant fina.
Els dies grisos m'agobien encara que no es divisi un sol núvol.
Sovint no t'ho confesso, però em transmets la confiança que mai he sentit.
Saps què? és increïble la forma en com somrius...saps què? t'estimo és una paraula que em porta directament sense transbords cap a la teva olor.
Tinc ganes de despullar-te i  sentir com destrossem la teoria de la materia i el temps convertint-nos en les úniques variables possibles.

fins ara

sempre quedarà pendent la següent cervesa, el següent canut, la següent broma, però mai cauran en l'oblit tots els records que avui hem estat recordant mentre et deiem adéu. Encara no em crec que hagis marxat però siguis on siguis vull enviar-te una abraçada molt gran, per si m'escoltes avui molta gent t'ha volgut dir adéu per última vegada, he pogut veure que en tots han quedat només els bons records. Ara ploro mentre escric, i no trobo manera d'oblidar les paraules del Lluís "El Pau sempre deia: baixem a les festes de Sant Feliu a veure al Bernat" i espero que siguis on siguis estiguis bé i com que mai se sap, estic segur que ens tornarem a veure.
un plaer haver pogut compartir amb tu aquest records,

descansa en Pau

Mai havia vist res igual, m'agrada mirar-ho, per ser sincer, amago l'admiració que em genera, no voldria que fos motiu de distància. De tant que m'agrada, no puc parar de vestir els meus somnis amb el seu nom. Però ni els somnis més bonics s'escriuen sense llàgrimes, i no les vull ni les he tingut, però sé que la força amb la qual respiro al sentir-la, dóna tot control dels meus sentits als seus ulls, que jugaran sense angoixa a calmar les meves pors.
No sóc ni de bon grat, ni m'apropo a ser el que un mateix espera de si, però vull ser per ella el que espera de mi, i sento que em dóna tanta pau que no puc trobar les peces per millorar el seu tracte. Impossible frenar tant desitg, impossible. Sentir la teva escalfor és tot el què puc demanar. Avui rebo de tu la pau que els meus ulls demanen.

sorra de platja

un somriure decorarà el paisatge i de nou la nit al meu costat. Corrent podria omplir de suor els crits que les meves pors profiten, però m'agrada creure que res ens pot canviar. T'escolto i em sé tranquil. Respires i voldria que el món sencer fes silenci per calmar-te si sents angoixa. Un segon de dubte i dormiràs serena. Ser únic, tot un repte, igual que un anhel, que només el temps sabrà si mereixo. Els aires del sud ens portaran noves olors, i sense creure en la veritat, seguirem somiant.

no em calen idees, sé molt bé com sóc, sé quines són les meves pors, sé quan sento vida en notar un petó, sé quan ho senten els altres, sé quan ella ho sent. Disculpeu-me per creure que parlo d'una excepció al cremar per ella però no ha existit cap segon de dubte en mi i crec que la màgia del moment em fa sentir una guspira nova, que m'enganxa i em demana més. Escolto your song mentre me n'adono que m'he deixat portar per la part més cursi de mi i m'he trobat immers en un mar de paraules buides que només maquillen la fredor d'una nit sense els seus peus calents escalfant la punta dels meus dits, serà que el cafè no m'ajuda en dies on el cap i el cor discuteixen i el concert d'idees i conceptes dins el meu cap crida sense treba, dijous 29 de Març de 2012, 04:22 de la matinada, la son també fa vaga al meu cap i desperta l'estupid que porto dins, conclusió, surto a córrer.

Després de tot un dia, només té ganes d'estirar-se, i sentir per fi que el temps s'atura. Ella el mira, i ell no se n'adona però somriu, i potser passen hores i no han deixat de mirar-se. No són ni més, ni menys que qualsevol altre parella que es mira mentre perden la concepció del temps, però dins seu sentiran com aquell moment no pot entendre'l ningú més enllà d'aquell llençol. Ell dissimularà, o això creu, les ganes d'abraçar-la i fer l'amor, ella ho sap, però esperarà a que ell sigui prou valent i li faci un petó. De nou passaran les hores i els llençols seran els únics testimonis d'aquelles mirades, que en silenci escriuran atentament en un diari.

ungles i somnis

voldria trobar la manera, imagino que no sempre és fàcil dibuixar allò que esperem dels somnis.
Et veig i seré sincer al dir-te que no trobo la manera d'escriure així, tan suau, tan dolç i tendre, tan que ningú sabrà mai el perquè, però tu guardaràs en secret el relat dels meus mots.
Com trobar la manera de donar sentit a tan tecnicisme, a tanta explicació tan sols per narrar la suavitat dels teus llavis, per entendre com fan que no sàpiga ser si tu no ets, com fan perquè no gosi imaginar-me el marc on tu no hi ets, perquè quan respires, i mous el cap, sóc tan dèbil si no ho sé meu, i no és per por, sinó per calma que planejo ser sempre així, que planejo ser sempre com ara, segur d'estar per fi, al costat del que fa tan temps he somiat.
et veig, et miro, i no m'ho crec.

sóc on vull ser.

elèctrics

http://www.youtube.com/watch?v=1uIpM45AQT8&feature=fvst

sona, m'estiro i deixo la ment en blanc.

sense dissimular, tanco els ulls i t'imagino al meu costat. No em cal fer trampes per tenir la teva olor. Per no despertar-te deixaré que els meus dits passegin per la teva galta mentre llegeixo la teva respiració. Jo, que mai callo, em quedo sense paraules, tu que sempre m'escoltes m'explicaràs en silenci com és el teu somni.
Els teus peus dormen enredats a les meves cames, i immòbil seguiré passejant-me entre els teus cabells que discuteixen amb la meva barba.
Jugaré amb el somni i no dubtaré en fer-te un petó. És tan cert que serà elèctric, i llavors, sabré que somriuràs, obriràs els ulls, i ompliràs de vida els forats que embrutaven el meu somriure.

parlant de pors

T'ho explico, és ben senzill, de sobte m'hi sento a gust. Fa temps que buscava aquesta nota, he arribat a creure que no existia, de debò, fins fa res hauria pactat un empat, estimar-me a mi mateix ha estat un dels guanys del plany, però me'n desdic, perquè ara noto com els fils dels qui ens mouen només em porten cap al meu somriure.
Saps què? sense adonar-me'n ha lliscat una peça d'emoció per la meva galta, sempre he estat un romanticón amagat en una aparença de roca o indiferència. Avui he de confessar que sempre he estat un covard davant dels canvis, que sempre m'han portat a millor, però avui tot i saber que ells són els responsables d'aquesta oda, no vull que tornin, no vull que ningú toqui res, no recordo haver escrit mai sobre aquesta pau. T'ho explico, sense paraules, tranquil·lament, no calen mots, mira el meu somriure, i aquells qui m'estimeu, no podeu voler res millor per mi.

febrer

“Antes que nada, perdona si huele un poco a cerrado, hacía mucho tiempo que nadie se alojaba aquí, y menos aún con la intención de quedarse. Ábreme bien de puertas y ventanas.

Que corra el aire, que entre tu luz, que pinten algo los colores, que a este azul se le suba el rojo que hoy nos vamos a poner moraos. Y hablando … de ponerse, vete poniendo cómoda, que estás en tu casa.

Yo, por mi parte, lo he dejado todo dispuesto para no quieras mudarte ya más. Puedes dejar tus cosas aquí, entre los años que te busqué y los que te pienso seguir encontrando.

Los primeros están llenos de errores, los segundos, teñidos de ganas de no equivocarme otra vez. El espacio es tan acogedor como me permite mi honestidad. Ni muy pequeño como para sentirse cómodo, ni demasiado grande como para meter mentiras.
Mis recuerdos, los dejé todos esparcidos por ahí, en cajas de zapatos gastados y cansado de merodear por vidas ajenas.

No pises aún, que está fregado con lágrimas recientes, y podrías resbalar. Yo te aviso.

El interruptor general de corriente está conectado a cada una de tus sonrisas. Intenta administrarlas bien y no reírte demasiado a carcajadas, no vayas a fundirlo de sopetón.

No sé si te lo había comentado antes, pero la estufa la pones tú. Y hablando del tema, he intentado que la temperatura del agua siempre estuviera a tu gusto, pero si de vez en cuando notas un jarro de agua fría, eso es que se me ha ido la mano con el calentador. Sal y vuelve pasados unos minutos.

Discúlpame si es la única solución, es lo que tenemos los de la vieja escuela, que a estas alturas ya no nos fabrican los recambios.
Tampoco acaba de funcionarme bien la lavadora. Hay cosas del pasado que necesitan más de un lavado, es inevitable. Y hay cosas del futuro que, como es normal, se acabarán gastando de tanto lavarlas.
La recomendación, ensuciarse a su ritmo y en su grado justo. Eso sí, no te preocupes por lo que pase con las sábanas, que las mías lo aguantan todo.

Para acabar, te he dejado un baño de princesa, una cama de bella durmiente, un sofá de puta de lujo y algo de pollo hecho en la nevera. Para que lo disfrutes a tu gusto, eso sí, siempre que sigas reservando el derecho de admisión.

Aquí no vienes a rendir cuentas, sino a rendirte tú. Aquí no vienes a competir con nadie, sino a compartirme a mí. Y lo de dar explicaciones, déjalo para el señor Stevenson.

El resto, no sé, supongo que está todo por hacer.
Encontrarás que sobra algún tabique emocional, que falta alguna neurona por amueblar y que echas de menos, sobre todo al principio, alguna reforma en fachada y estructura.

Dime que tienes toda la vida, y yo voy pidiendo presupuestos.

Dime que intentaremos toda una vida e iré enconfrando mis nunca más.”

avui veig més llum en les paraules d'una cançó que en els meus dits venuts pel temps.
És un bon relat als meus somnis.


Dins d´un raig de sol cent vuitanta-tres partícules de pols 
fan l´amor al mateix compàs dels sorolls que des del llit mig rebregat 
fa el teu nas. 
Sota el cobrellit s´endevina un dels teus pits m´entre l´altre apunta ferm cap el nord; 
just on hi ha la porta on aquest babau t´escolta i somia de dia tornar-se en un instant en 
aire, juganer com l´aire, fent petons. 
Aire, dòcil, però no gaire, ressegint-te el cos. 
Des de l´aspersor dues-centes quinze gotes ballen els acords d´aquell so que definat 
va lliscant des dels teus llavis barrejat amb sabó. 
Damunt el bidet unes calces d´aneguets jeuen xopes apuntant cap el sud; just a la finestra 
on aquest babau s´entesta en ser espia de dia i tornar-se en un instant en aigua, transparen com l´aigua, fent petons. 
Aigua, tèbia, però no gaire, resseguint-te el cos.

només se sent el contacte dels meus dits amb les tecles, paro, escolto, i segueixo escrivint.
Durant tres segons i mig he escoltat el so de la tranquil·litat, que no ha estat destorbat en cap moment per la més mínima molèstia. No sé descriure aquestes ales que m'ajuden a córrer tant, només en un bri del temps, sóc l'alè en un cop de vent que xiula al meu carrer. Avui em sento ple, de ganes de tot i més, no sé, ni vull saber perquè, simplement viure, i aprofitar aquest moment tant dolç. L'espio, i una senyal em diu que no és envà. El timbre de veu de gener m'explica amb delicadesa quin serà el misteri pel qual somriu.

jo mai, mai

tanco els ulls, escric amb un dit el seu nom dolç, em delata el lleu somriure que va creixent al sentir aquest pessigolleig. És allà, pintant-se els llavis de nit, i jo en tindré prou amb somiar-la a prop, somrient, al costat d'una nit de fred i tendresa. S'aixequen en silenci les paraules, sense voler despertar a ningú, acaronant amb gràcia les teves galtes, plorant sense saber-ho en un mar de tu, i com si el temps no valgués, em mires, somrius i tot s'apaga.

vestida de nit

no trobo lletres, sóc orfe d'escull i carícia, sóc o procuro ser amant de la vida i mantenir constant el compromís que firmen el plec dels seus llavis. Sé que són dolços sense haver-los tastat. Defugir a raons només deteriora la meva eufòria permanent, no recordava aquesta rialla fàcil, i prefereixo no perdre aquest bri d'esperança que mantenen els meus trets de somiador. Això no esborra el pas del temps, sinó que pinta els esbossos que avui dibuixa la veritat. Ara m'allunya encara més la manera, i em sorprèn el seu criteri de justícia, se m'acaben els mots per donar sentit a la meva raó, i més pena de la que vull sentir no fa més que refermar cada pas.
Corre, caure, aixecar-se, corre...

El fred m'espia i una dona passeja el gos tapada amb la bata de dormir. Els joves dibuixen amb guix a la paret del barri. Hoy solo el viento silva junto a mis oidos, pues ni el pesar de un mañana será capaz de ahuyentar la sonrisa de mis mejillas.  Nunca salgo de casa sin perfume, dime cobarde, pues no lo hago en vano si me busca el tiempo. Y por qué el tiempo? no vale nada, y me hunde entre arena y olvido para esconder cada atisbo de mi en sus ojos, prohibidos por el desdeño i una razón, que como muchas más, sonará ridícula al llegar  la séptima llúvia. No escondo mi angustia al perder cada segundo de mi vida, pero saben a gloria todos los que he podido cazar.
Suena amarga esa mirada, que miente a la mia, pues todavía con algo de dignidad, negaré evidenciar la verdad que leo en sus ojos.
El fred envaeix les meves mans, i aquella olor s'instala a les puntes dels meus dits, que seran els culpables d'un dolç descenç cap als meus somnis.

la suavitat i el tacte moren. Les paraules ja nos són necessàries en aquest blanc, que va tornant gris la llàgrima.
Ja morta la poesia deixo enrere la eternitat en els mots, que pinten com núvols un cel blau inexistent.
L'àncora l'amarra, jo he partit aviat de port, que no m'esperi a la matinada, no tornaré mai al seu vell port. Ja perduda la vida, on respiren les onades? serà el temps qui em torni a la calma, doncs tan soroll mou i mor les suaus paraules dolces.

Que no sigui per enveja, sinó per justícia. Que no sigui amb malícia, sinó en pau. Que no plorin els teus ulls, doncs no és l'aire motiu de pena, sinó de vida. Que no sigui per egoisme, sinó per valor. Doncs imploro clemència al teu temps, i exigeixo explicacions a la meva llibertat, frenes així doncs la carena que creia propera i serena. Tinguem almenys el respecte que jo et vaig tenir i deixa que m'encomani a la vida com un dia ho vaig fer amb tu. Mai més tornaré a veure d'aquella copa, només demano elegància i comprensió.
deixa'm així, que brindi a la meva ira, la justícia que calmarà la seva sed.

Vols saber una cosa? és bonic, és senzill i agradable i qualsevol persona que em tingui una mínima estima se n'alegrarà. Vols saber què sento? que miro enrere i sóc capaç de destilar-ne els bons records, no sento cap ràbia, tan sols necessito que ella senti el mateix. Necessito que llegeixi el meu somriure com ho faig jo, doncs he deixat enrere la pena i ara sento tantes ganes de viure... Llegeixo felicitat en les meves mans, i canto en silenci d'alegria. Vull despullar l'eufòria que fingiré entre crits i un somriure.
Deixa'm fluir entre els meus somnis, mai sabré quan torna la tempesta, i ara el sol escalfa les meves taques, mentre tanco els carrers d'un suau matí de diumenge.

http://www.youtube.com/watch?v=AHytx7nO2JM&feature=related

m'estiro i deixo que sense pressa, volin sobre el meu cap els pensaments i l'espurna que avui em fa sentir lleuger. Avui em sento estrany, avui dormiria fins que el temps m'ajudés a entendre, si sóc jo qui s'equivoca, o si sóc injust al esperar un demà millor. No sé quina ha de ser la meva postura, no suporto ser motiu de patiment, i per mi ha cessat, ara sento com sóc qui vull ser, independent al dolor i al passat, i desitjo tan que sigui feliç, més que tant, molt més. No obstant veure-la patir fa que senti dolor de nou, no d'enyorança, sinó d'impotència, i entenc que per por torna a mentir, i no em fa mal, però vull volar, lliure i estic segur de voler-ho, més que mai.
Avui estic content per ser capaç de confessar un somriure, no sé gairebé perquè, però surt el sol i tanco els carrers del passat, sense mentides, sense por, sense respostes, però amb la certesa de saber que sóc capaç de volar de nou. Crec que tinc ganes del demà. Per fi.

en realitat no sé perquè, però sovint se m'escapa un posat efectista que sol resultar captivador. No és qüestió de desmesura, ni d'actitud presumptuosa, simplement és així. I no  menteixo al dir que sovint desitjaria esborrar tal dot per poder treballar millor cada detall, cada somriure, cada paraula... i està clar, sempre acabes passejant pels vorals del meu camí. Passa un any més, però? és un any més? No ho sabré, segurament he trobat el camí que necessita el Bernat, he trobat un camí dolç i gratificant, però tots els camins es mullen igual si plou, i a tots els camins tens fred si estàs sol. Potser és com mereixo estar, mai ho sabré. Canvi d'aires, canvi de feina i perquè no, canvi d'any i nous projectes, que no seran cap coberta d'un passat  que no puc evitar mirar de reüll. He dit passat, seria massa confiat donar per fet que parlo en passat. Prefereixo pensar que aquest serà el meu any. Enyoro estimar. Però no així, sinó bé.

en algun moment en pregunto a mi mateix quin és el motiu de la meva escriptura. Pot ser per potenciar el meu ego? potser vull enviar algun missatge? pot ser que simplement necessiti parlar amb algú a qui eviti, i en realitat evito a tothom que em parli d'això. I crec que avui no esperava sentir aquest impàs. Em creia vencedor en el temps i la distància quan de cop en un sol instant, quatre paraules mal comptades van lliscar pels seus llavis acaronant la seva orella, trencant tota la pau que havia forjat la confiança en mi mateix. Ni tan sols jo conec les meves debilitats, encara menys les diré a ningú, i no dic carnals, doncs de gènere sóc home i de condició humà, però el que sentia de marbre ha resultat paper mullat quan semblava no importar el que de cop i volta vaig veure tan lluny.
Em sento idiota al escriure per narrar odi. Em rebenta adonar-me que amaga sang en un got de llet. Em destrossa veure que em creia en peu quan ara veig que només havia despertat al terra.
Crec que ho faig per mi, ho faig per sentir que no té sentit viure si no ho faig sense límits.
No cal que faci teatre, quan abans millor per tots dos. Tinc ganes de cridar.

ets lliure per fer el que vulguis, jo no sóc ningú ni tansols per opinar.

i va marxar, sense entendre gaire per què, però volia marxar.

sense raó l'odio

de cera

tansols entenc el text mentre sona una cançó, http://www.youtube.com/watch?feature=endscreen&NR=1&v=yTvtqYQ-OrI que ara narra la pausa que he escollit. És agradable, i fa tant que no sentia que en tenia prou només sentin que faig el que és correcte. Sol, en silenci, puc veure com crea rebuig en tu, no et demano que ho dissimulis, fa massa que ens coneixem, però procuro que et sentis a gust quan maquillo el meu desitg amb la força de voluntat, quan pesa més la raó que la passió. Que si, que ja sé que tot pot ser com abans, però no ho vull, no seria just. I provablement per egoisme, però necessito sentir-me únic al teu costat. Sembla sincer el temps quan em demana prudència. Avui els xiprers xiulaven un lleu somriure, he passejat per parlar-me dels problemes, on em solia fer mal veure't, ara el desitg no desapareix, i dubto que mai ho faci, però ara sóc allò que espero de mi mateix

interessant mirada en les paraules d'una amiga

http://ritagreyonherroad.tumblr.com/

felicitats pel blog maria!

we've got to share it

línia de calma, no és seda però acaricia la meva pell, m'aixeco i camino pel silenci encara dubtant si somio o ja sóc despert. La fredor del terra m'avisa que sóc ben despert, i per tantes coses avui sento pau, sento que potser és ara que mereixo ser escoltat, potser per tantes coses sento que avui parlaré de reflexió i perdó.
Spotify és un invent collonut, sento una calma irresistible mentre sona Norah Jones i el cel és d'un blau deliciós.
He escollit, i ara em sé tan lliure, que donaré vacances al meu àngel de la guàrdia, qui feia temps que vivia en un status quo de merda. M'adormo i res no deixa que m'alteri quan de sobte, decidiré que sento que faig el correcte, potser ja era hora, potser, maybe tomorrow, però jo he triat avui.
sóc amant dels dissabtes, crec que el temps passa i ni me n'adono.

tants canvis volen en el meu núvol, i tantes idees suren pel bassal que deixen les seves gotes, que al caure xiulen i fan de la pluja un conjunt de factors poètics, em mullen i em pentinen, avui crec que per fi, he sentit com mai la força del vent al passejar sobre l'asfalt a més de noranta km/h, hi ha poques coses millors que volar sobre teu, tu i jo sols tontejant per la ronda de dalt, he guanyat algun quilet per culpa teva, però ara parlo amb el vent i avui, l'he sentit com responia les meves preguntes, i m'he sentit lliure, de tot judici i tota raó, waiting on an angel, perquè és el que espero cada dia, i sona quan veig el camí que em cridava i per fi, em crec les meves paraules, pel seu bé, si, si, pel seu bé, i perquè m'he vist com mai, amb forces per caminar sol, waiting on an angel, and i know it won't be long. Avui decideixo decidir, amb fortalesa, i perquè here comes that song again, gràcies, però avui escullo per fi, per mi mateix.

no és viure en l'impàs del dubte, ni en l'error de la certesa, sinó en saber decidir fins on vols viure els teus límits, fins on recordaràs el camí de tornada, fins on arribaràs sense respirar.
El Víctor ha fet aguanta minut quaranta sota l'aigua, jo no passo del maleït minut i mig, però sota l'aigua no he vist clares les opcions que tenia, avui sembla tan a prop, però era agosti jo sentia la mateixa distància sentin com a voltes sento que vull deixar-me portar, i m'ofego al veure que em fallen les forces, i dormir abraçats no és més que triar aquesta nit. Plou, i avui no em puc mullar, no sé si encara sóc viu. Ens en riurem dels murs que cauran? La desídia em té pres, i camino entre tanta llum que no sé tancar els ulls, i ho evito per no veure que encara ets dins meu.
Les angines fan que al llit el meu cap senti massa el meu cor.

cau una borla, no fa fred, de fet crec distingir el sol entre les fulles del teu avet. De lluny arriben els primers nens per jugar amb la poca neu que comença a resistir a l'escalfor de la rosada. Sóc moll, he insistit al que semblava paciència perquè mantinguéssim el joc i veure fins on arribaven les meves cames, i ara, no sóc on creia ser, no veig el paisatge que de petits ens van prometre, ni contes de fades ni menjant perdius, som en el món real on m'aturo, penso, i escric les sensacions que m'adjunta la teva absència, la qual jo he narrat, filtrant de mi, l'esbós d'uns dies on serem en secret la suau borla que al caure, manté de color vermell, una de les meves debilitats, la meva incapacitat per dir-te adéu
no vull recordar les meves paraules, no vull emparaular records

una pas, dos, tres, però quan provo de fer el quart miro enrere, veig el que sembla un mirall on de cada racó reflexa una imatge diferent, on si et busco trobaré tantes mirades que no vull sentir, i per això m'aixeco, per sentir que sóc més important que una il·lusió que fa temps vaig veure com fugia sense despedir-se de mi.
Sóc menys Bernat que ahir? sóc més il·lús? tombo la cantonada i procuraré sentir que sols les fulles acabaran secant-se i cobrint el cau d'un ratolí o un ocell, que al veure'm fugirà i poruc restarà amagat fins que el vent li canti la prudència de les meves passes, i serà llavors, quan per uns segons, hauré estat capaç de sentir que com les fulles, torno a sentir la primavera a la meva sang en ple hivern.
Tansols llavors.

tan fàcil la paraula, que ni escrita cala en mi, m'allunyo ni per por ni per mandra, sinó per tu, pels teus ulls de sucre i cendra, on amagues el que tansols tu saps, el que tansols tu saps sentir, el que tansols tu saps sentir a prop, i ara, ja he viscut prou sense mesura, he viscut de desmesura sense control, omplo la copa i el vi sembla aigua quan plora dels teus ulls, amarg, sec, i teu, com jo.
Vull veure com riuen de nou els teus dits, suaument besant-se amb les puntes dels seus, i ser capaç de dir-te que no t'estimo, o millor, callar, i passar desapercebut en una escena romàntica on de nou, jo en sigui un distant espectador, de nou, sense por ni dolor.
Mai he temut els meus sentiments, mai deixaré de témer a qui els generen.
Cogito ergo sum

com cada dia t'observo, sembla que no passi el temps, com cada dia et recordo, si tanco els ulls fins i tot puc tocar-te, ets a un pam de mi, no ens movem, i notem l'espai que no ens separa, notem com ferirem encara més el poc que ens queda, en aquests moments crec no poder trobar el mot indicat, prefereixo seguir fent tribut al silenci, que és verge i mai com ara fa tant mal.
Sona la cançó, et desfàs de cop, em desfaig del tot. He agafat el mal costum de visitar-te cada nit, tu mai ho sabràs, tu mai tornaràs, però avui Keane sembla cantar amb més pena, avui, dormo sol, com tu, també he tacat el dol, i em sento brut en cada mirada que espera un petó sincer, quan jo no hi veig res més enllà, i m'arrencaria la pell cada vegada que somrius per ell, avui em despedeixo, avui t'amagaré en el record, i borraré cada sentència quan la nit em porti a tu.

encens l'espelma, la foscor comença a fugir sense trobar amagatall i he topat amb una porta, que al obrir noto com grinyola, sento la teva olor i no me n'estic d'omplir-me de tu.
Sé i sóc coneixedor del sentit banal de cada carícia, m'he permès el luxe de creure en la vellesa, i ara se m'encongeix el pit i m'estiro a observar les estrelles del meu capçal.
L'ombra feixuga que arrosega tanta nit m'impedeix obrir de nou aquella caixa, vermella, on semblava haver-hi màgia, que no resulten ser més que suaus guspires en un to amable.
Entono un posat seriós i l'habitació es transforma, parlen de nosaltres les mirades, i me n'adono que els nostres camins volen escriure diferent gènere, no sóc més que gebre que suaument recordaràs mentre passen les estacions i desapareixo i tu, com quan soliem somriure, giraràs el carrer i serem peces de cendra escribint part del nostre nom.

sense fer soroll m'aixeco i suaument despullo un cos que fa temps que em demana temps, recullo el dia d'ahir i ventilo la son que sap com fer-ho per no marxar i seguirà lleialment al meu costat. Com sempre, intentaré pentinar records d'un petó o una abraçada endormiscada, em prometo ser valent i no deixar que res signifiqui por o foscor, faig un jurament i demano als déus en els que no crec que em protegeixin d'allò que sé que acabarà amb mi, perquè potser no sóc conscient de les meves mancances, ella m'abraçarà i jo seré incapaç de recordar cada matí, buit, sense entendre per què avui no m'encomana més que tristesa aquest jersei vell, quan abans era suau i em donava més pau que poder volar per sobre d'un prat verd i tocar l'herba amb les puntes dels dits, sentint que sóc viu, que estic viu! ploro avui, d'indignació, ploro avui perquè sento pena de ser tant dèbil, res no ha canviat, tot segueix sent com abans, però jo, no sé com fer-ho per oblidar-me de tu, que somrius, però la cendra crema, mentre arriba el fred de la tardor.
sense fer soroll m'aixeco i suaument despullo un cos que fa temps que em demana que sigui jo mateix.

http://www.youtube.com/watch?v=4c9EP0zNfdc

tendre

sentir que avui he estat més gran, menjar-me un gelat i riure quan em cau una bola al terra, saltar d'un arbre i caure dins un gorg on m'espia un nan des del seu cau, ballar despullat pel prat amb una ampolla de ginebra quan surt el sol, somriure quan un nen em saluda perquè recorda que la vaig estimar, plorar i adormir-me per veure passar el temps i fugir un temps quan comenci a ploure, portar dos mesos i catorze dies sense fumar ni un sol cigarret, saber que faig el correcte, trobar-te a faltar, tant, i somiar que et faig l'amor, no fer-te'l, voler fer-te'l, encendre'm quan et despulles, un gintonic del raül, l'abraçada d'un amic, la d'un germà, unes calades de tranquilitat, la cançó que m'emociona, els teus ulls, el desitg i aquella mirada, una bona notícia, festa major, despertar al costat d'algú a qui estimo, no recordar quan fa d'això, maduixes amb nata i un bon llibre a la platja, una cervesa freda, i petons per tot el cos.
a vegades també m'agrada fer bé les coses, ho prometo.

res ja no importa

cobreixes el teu pit amb aquell collaret, jo fingiré fins l'infinit no haver-te vist un segon abans d'entrar, caminaràs i com sempre seràs el centre d'atenció. Veure't revolucionarà cada segon mentre la realitat bramarà per fer-me tornar a la terra. Mai t'ho diré, mai ho faré, perquè res ja no importa. Notaré com vaig millorant i sóc capaç de que l'entorn no senti com callo entre tants crits i durant cinc segons ballarem i jo sabré ballar i escoltar i t'agradaré, no caldrà ningú, ni ell, ni l'atzar. Serà llunyà el temps en què l'esquerda deixava passar el fred, i sentiré que sóc feliç... en acabar els cinc segons, s'encendran els llums i m'aixecaré, aniré cap a la sortida i esperaré que torni arribar aquest moment. Arribaré a casa, seràs present a cada pas, i procuraré creure que ni al cinema la pena s'allarga com jo l'estic vivint, enamorat dels meus errors, vivint per creure que el millor que he sentit és l'amarg adéu d'una mirada.

no queden paraules

ahir semblava verge davant el dolor, avui m'escouen els dits. He agafat d'un arbre aquelles mores que taquen els dit i se t'escolen els pinyols entre les dents, i m'he sentit tant sol, que no vull tornar cap a la riba. Crec llunyana qualsevol manera de semblar que hi siguis, parlo sol, amb el meu millor amic, jo mateix, qui sovint m'ha aconsellat i ebri de tot no l'he escoltat. Mai entendràs perquè escullo la soledat, i accepto que no és un dels meus horitzons, en els quals vull ser tan lluny que no em recordin les teves llàgrimes. He après en tu a somniar en l'impossible, a ser part d'un somni, però és tan fàcil despertar, que ja no em serveix la prosa per sentir que pot canviar, i assumir que sóc on em mereixo m'ofega i em fa plorar, però encara vull ser el guionista del meu destí.
no llegeixo res perquè no m'apropa a tu, espero que el teu camí et faci feliç.
-I va seguir caminant mirant de lluny com queien i jugaven sense ni pensar en el pas del temps...

no passen tres minuts que ja he deixat corre l'esperança que pari de ploure, surto al carrer i noto cada gota com si es tractés d'un mar de crits recordant-me que vàrem marxar, guardem una guspira del que ens va fer grans, i som ara més enllà de temps millors, dormint en una caixa de records. No vull despertar, m'envia una postal el dolor frontal i recordo que ahir em vaig oblidar dels efectes de la beguda, avui els noto candents i són més durs sense tu.
M'he adonat de com la por s'ha apoderat de mi, sembla tan fàcil ser feliç, però no vull deixar de creure que sóc més dèbil si cedeixo a l'amor, sempre seré de marbre, les esquerdes no em deixen notar la pau que desprens quan et miro.
Aniré al cinema, sempre m'ha ajudat a fugir de les meves pors, plou i res no és mesquí, com la cançó, però avui em saltaré qualsevol cojuntura que em pugui fer més mal, no sé com es fa quan estimes algú que no pots estimar.

Be strangers

3 segons

no suporto veure't tant lluny de mi, de fet no sé ni per què vull ser invisible als teus ulls quan saps tot el que em passa només mirant-me 3 segons.
aire que em porta a tu i fingiré fins l'infinit que en realitat no et vull veure, he après a fingir molt bé, no saps com t'enyoro

preferiria no tornar-te a veure, ser capaç de ficar en un forat cada record d'aquella guspira que em va enamorar de tu, tan fàcil, senzill i ràpid que em sento indefens al adonar-me de la meva pròpia debilitat, tu.

preferiria seguir omplint sense èxit l'espai que deixes quan passeges pel meu cap, amb llunes a mig camí que somnien en una amant sense cara, que serà tot el que vaig esperar de tu, menys tu.

preferiria no veure't mai més passejant mentre dissimulem i fingim que no ens hem vist, mentre t'avergonyeixes i jo ho sé, mentre per primer cop me n'adono que sóc l'etern vençut i que no entendré res, preferiria que això no em passés.

preferiria no odiar-lo, preferiria no odiar-los, cap d'ells té nom, però a tots els odio per igual.

preferiria no veure com el mires i parleu, apartats del grup, preferiria que deixessis d'acampar en el meu cap, fent-me sentir un obsés que sospita d'amagat rere una coberta de paper mullat.

ni tu sabràs mai què prefereixo, ni jo puc deixar de pensar en tu.

és real? és la meva imaginació? és una invencio? una suposició?
deixaré que per avui escullis el que tu prefereixes.

we might as well

seria genial volar, i viatjar sense límits per tots els llocs on sempre he volgut estar, però sempre sentiria la veueta que m'adverteix de que el meu pla seria titllat de fuga, crec que encertaria qui fes tal pronòstic, i crec que seria el primer en fer-lo,  i potser hauria d'acceptar que me'n moro de ganes, marxar lluny, tornar? potser, però primer hauria de marxar, i són masses arrels en jardins oblidats on he jugat i em recorden temps millors, sóc com sóc, sóc d'aquí i crec que per sempre, pertant tansols em queda entendre el sentit del patiment, constant, cada cop que admiro allò que mai va ser real, que mai vaig viure, perquè no vull recordar mai els mals moments, i esculliré idealitzar els instants on reiem, on res més que tu, i on res més que jo. Serem per un segon, suaus gotes de pluja que de tantes com cauen, creuaran les nostres mirades i ens torbarem sotmesos a l'anestesia dolça, que m'allunyarà dels estímuls que busquin provocar el teu somriure.

com ho fas per resultar-me tan real? no sé ni entenc per què malgrat el temps, tornes i em sento com si no hagués passat un segon, com pot ser dolent tant desig, i caminaré entre cendres si em menteixo a mi mateix, no vull tornar a trair els meus sentits, però per humanitat desitjo el que sé que no em convé.
Noto l'esglaó de diferència entre les meves debilitats i alguna habilitat que no vaig perdre, i em sento indefens davant les pors que em genera veure't i no saber respondre sense l'escut de fortalesa que cada cop veig més mermat pel pas dels dies, cau en un misteri l'insomni, l'esperança i les passes cap a una lògica entesa entre el cap i el cor.
Fingiré doncs davant la ferma mirada d'un adéu que sembla atent a la resposta que no sé, ni vull saber.
mai he dominat l'adéu quan val la pena el destí.

sort

em vesteixo, et faig un petó, marxem i res pot ser com realment ha estat.
em cala l'aire de la moto, dormen tancats amb clau tots els indicis d'algun sentiment curiós, que sense innocència volgués visitar-te o llançar-se al buit, avui no plou als teus llavis, i l'olor d'un amant és dolç i temptador, me'l noto i em prohibeixo l'olfacte, ebri d'olor no se discernir quan sóc just amb tu, serà per sempre brutal i efímer com el temps que se m'escapa mentre cada porta es tanca cada cop més fort quan el vent esbofega, procuraré no comprendre, ni entendre o assimilar on s'amaga la pedra que va esquerdar-me sense deixar ni bri d'aquells moments que mai sabrem com van ser nostres, adéu, serem més forts si omplo la copa i tu marxes amb ell, amb tendresa, molta sort.

ja no hi ha trapezistes

i sento com ara el meu jo busca sense por, busca aire i sóc més fort que ell, sóc més fàcil per mi mateix i començo per acceptar que sóc jo qui s'equivoca i per tant jo qui ha de trobar el perquè i el mèrit d'un error.
Avui em sento etern i alliberat, però el dubte em fa dèbil i el record panseix la meva força, he estat tant perdut que necessito no buscar espai entre allò que m'ha cegat durant tant de temps.
Mai com ara he vist la força que em remou quan sóc capaç de mentir-me i somriure quan plora en silenci l'eterna espera que encara no sé controlar. Però càlidament m'alço i sé quin és el següent pas, sé com vull que sigui, quan i perquè. Per mi, per tu, i per el plor de qui recull l'amargor del meu cor. Ells també pateixen per mi, potser mai seré el fort gegant d'aquell conte, però seré per sempre, just i amable a cada pas. N'estic segur.
Suaus guspires tempten els meus llavis.

mai sabré qui ets

fingiria si dic que no sento ira quan ho veig, un engany més, una nova manera d'alimentar la meva por, semblava una indirecta però avui ha volat pels meus somnis i jo l'he agafada com si esperés borrar cada error del passat, no vaig saber entendre l'oportunitat o em tocava entendre aquest patiment. Som simples petjades en el cor de la gent? som  efímers en el record d'un paisatge? ira, rabia, dolor, de no voler-la mai més en els meus braços, però em sento derrotat quan he vist que la distancia ha fluit i ja ha començat a caminar, quan jo, ni tansols m'he aixecat.
Escric per mi i pels meus ulls, per no oblidar mai perquè han plorat, sóc de sorra però no sé viure sense fingir que sóc d'acer.
Demano al temps que voli i em porti al moment en què la indiferència em faci omplir de terra aquests records que em demanen que no lliuri a ningú el plaer de sentir-se estimada, com ella, com tu, que somrius a la platja i saps que t'estic veient, i no et culpo, però m'encén el foc de la veritat, sóc cendra, dolor i llunyania

on siguis

el vi i els mojitos de l'estiu em fan arribar de nou sol a casa, tu no hi ets, mai hi has estat, doncs t'he buscat entre les dones a les quals he fet l'amor, però segueixes sent part del misteri, ni t'he tocat ni t'he besat, ets cendra, somnis, i una abrupte esperança, que heteria em fa somriure amb el suau sabor del vi.
Com sempre, la música és la meva musa per escriure, com sempre, s'acaba, i com sempre, elles se'n van i jo segueixo sol, amb més sexe del que qualsevol podria desitjar, però sol. La seducció no fa més que omplir l'espai temporal que em deixa la decepció de tots els intents desesperats d'amor. Començo a veure'm lluny del que vull, crec i sento que necessito ser, no tardis més, doncs em fa mal el cos que seduint-me, consegueix frustrar la naturalesa del meu amor, sóc i sempre seré un trist romàntic sense fe en les seves paraules i que espera que com si res, canvii el fracàs per l'etern joc amb l'esperança.

sembla cendra

sembla que caigui dels arbres, com cendra, com una mà que t'acaricia just quan ja t'has adormit, suau, dolç, tendre, i com sempre, s'acaba, i de cop, s'apaguen les espelmes i com si anés a compàs dels meus ulls tot és fosc i jo camino entre un mar de dubtes, sense tenir clar si avui és real o segueixo inmers en aquell somni. Pot ploure, nevar, ser dilluns o dissabte, ric o pobre que quan t'atrapa res no pots, alguns en fugim, amb més o menys èxit, però quan et trobes tant lluny d'ell, et sent de marbre, gèlid i distant de la normalitat i per això em declaro en rebelia sensitiva per mancança de ser, entendre i voler estimar.

trenca l'aire

ni cal entendre'm ni vull saber perquè no trobo el camí al mapa doncs la pluja l'ha mullat i no sé distingir res del que hi ha escrit, les notes que vaig anotar són ara taques de tinta mullada i no sé si utilitzo la pluja com a excusa o són les llàgrimes les que van córrer cada lletra i així perdre'm entre tanta explicació.
no sé parar de plorar, i la crisi ha tancat la fàbrica de cleenex, avui em caldrà molta dosi d'esperança i brugal per no perdre la fe en mi mateix.
Aire, fum i guspires de fred del nord.

menta

Sembla que avui el dia escriu breus notes i apunts sobre cada moviment que faig, respiro immers en plans de futur i tendències hipotètiques que m'encanten doncs m'ajuden molt a evadir-me d'aquest temps gris i aburrit.
Sembla que avui sóc més fort que ahir i em crec allò de sóc jo mateix l'encarregat de sentir-me realitzat i sense caure en pensaments asocials em sento més segur de mi mateix i tinc ganes de viure i menjar-me el món fent culte a la vida i sense perdre el nord, permetre'm el privilegi de viure dins del camí que sempre he volgut.
Sembla que avui la banda sonora és claríssimament Inspira i crec que són un troç de grup.
Avui tinc ganes de fer l'amor però no en plan salvatge sinó en més aviat a base de dosis de bacanades de vida i sensualitat, crec però que per variar seguiré substituint el sexe per la meva adicció a les series de la FOX, doncs aquestes mai em decepcionen.
Sóc aire amb guspires de menta.

més i sempre

a voltes sembla complicat quan d'aquests ulls em sento esclau i no sé viure sol, distant, però tant m'enyoro que no entenc, si mai seré com tu m'has vist, com tu volies i no he entès, el camí que em guiaven aquelles llàgrimes, però em sé de pedra i a voltes també m'excloc del sentir-me part de tot un nosaltres, de tot un tots i somio en ella i et veig a tu, que mai deixaràs de ser ella, fins que sense saber perquè, arribi el dia en què veuré en nosaltres, més que un conjunt de lletres sense sentit.

jo i ningú

el coixí em segueix amunt i avall, però no trobo la postura que m'acompanyi aquesta nit.
Passegen en silenci les paraules i conceptes que m'han escrit avui el diari i sento gairebé com a necessitat bàsica un desitg de silenci que no em permet el meu compromís amb l'informació esportiva, però capbussat en les meves cabòries he perdut la noció del temps i fa 23 minuts que ha acabat el ''tu diràs''.
Sembla ser que el fred ha guanyat l'insistència de la mimosa, que perenne ens deixa despistar-nos per seguir el camí. Tornarà? Quí sap, potser millor que deixi de perdre el temps embadalint-me amb aquella finestra avui llunyana, doncs hauré de fer diumenge en una habitació on massa pols no em deixa sentir la tranquilitat que potser mereixo, o potser no.
Com viure inmers en un mar de dubtes, quan tens tan clar qui vols ser, i on esperes que ploguin avui estrelles.

dijous entre guspires

disset hores són poques quan miro enrere i veig on sóc, disset hores són poques quan recordo la poca entesa que mai hi va haver entre el sóc i el vull ser, però avui disset hores han estat tan llargues, que procuro ser prudent al veure el primer glop d'aquella essència de dijous tan ben sintetitzada en un quinto d'estrella a les 21:10. He portat el meu cos a la reunió, jo segueixo flotant entre la fase R.E.M i el llistat de coses que he de convenir en menys de 17 hores. El Pere parla i el Jordi li agafa el relleu, jo segueixo la conversa amb els ulls però no sento res, i es desperten els meus sentits quan de sobte me n'adono que sona valiente de vetusta i m'ajuda a fluir entre les paraules de la Carme i torno de cop al món i dijous no ha canviat de mida però per fi he trobar el meu moment de pau, dissimulat entre glop i glop, de fet crec que mirant enrere veig com va passant la llum en un moment, en un intstant.

guspires de bon humor

Cal dir gairebé com a condició sin equanum que l'enllaç que penjo és un dels motius de l'euforia per la que em deixo portar avui, fa dies que esperava que sortís alguna guspira del nou cd, un cop més podrem seguir dins d'unes lletres màgiques que ens fan sentir-les nostres!
Visca els Manel!

sala 5

on la diferència entre tot i res no va més enllà d'un simple somriure, o potser una llàgrima.
on el temps s'atura i puc ser el protagonista de móns inimaginables.

És brutal tornar a respirar aire pur! Amb el vent de la moto sóc Patrick Swayze i John Travolta i avui no pararia i faria l'amor non stop i esgotaria el brugal de tots els bars, però clar no sóc ni Johnny Deep ni Edward Norton, m'hauré de conformar amb ser jo mateix, i no em pesa i li estic agafant gust a això de viure el moment!

És curiós, he estat tant temps mirant la mimosa que no havia vist com creixen tímidament les primeres flors de l'ametller! 

guspires de núvol

Va de bandes sonores, i de refredats de febrer, acompanyat de bones notícies i sensacions extranyes, també porta un barret de llana i sabatilles, porta el diari sota el braç amb aquell somriure i tendresa.

Sembla que de cop i volta, aquell algú que escull les nostres pases ha decidit donar-me una mica d'aire.

La dolça mimosa ha perdut moltes fulles i sembla seca i vella, però es dissimula entre els arbres podats que l'admiren, avui ni els núvols em despisten de la seva bellesa, el groc dels seus pètals fingeix ser el sol que dorm avui, doncs ahir va arrassar amb daikiris i menta.

He decidit seguir llegint i recordar vells clàssics que han encuriosit els meus sentits, sé doncs ara que sempre he tingut totes les peces però que ordenar-les era la prova.
No busco una vida allunyada de mi, sinó propera als meus accents, punts i comes.

El fred no evita que el primer branquilló de la finestra deixi florir el primer bri de primavera, avui em miro i m'agrada.

brisa positiva

as well

sovint em deixo portar pel plaer que em suposa escoltar aquesta cançó, i canto sense saber què dic, i canvio a falset, i de tant en tant volo, i em sento com si tu no haguéssis marxat mai, i seré breu però concís, no les tinc totes, però si, accepto que sense saber com, em trobo en una situació de felicitat temporal, i negar-me a sentir-me viu seria un greu error que no penso cometre.
La mimosa ha perdut moltes fulles, però segueix sent el centre d'atenció quan miro per la finestra.