ahir semblava verge davant el dolor, avui m'escouen els dits. He agafat d'un arbre aquelles mores que taquen els dit i se t'escolen els pinyols entre les dents, i m'he sentit tant sol, que no vull tornar cap a la riba. Crec llunyana qualsevol manera de semblar que hi siguis, parlo sol, amb el meu millor amic, jo mateix, qui sovint m'ha aconsellat i ebri de tot no l'he escoltat. Mai entendràs perquè escullo la soledat, i accepto que no és un dels meus horitzons, en els quals vull ser tan lluny que no em recordin les teves llàgrimes. He après en tu a somniar en l'impossible, a ser part d'un somni, però és tan fàcil despertar, que ja no em serveix la prosa per sentir que pot canviar, i assumir que sóc on em mereixo m'ofega i em fa plorar, però encara vull ser el guionista del meu destí.
no llegeixo res perquè no m'apropa a tu, espero que el teu camí et faci feliç.
-I va seguir caminant mirant de lluny com queien i jugaven sense ni pensar en el pas del temps...
el meu cami està buit i li falta la pedra principal perquè em faci feliç...espero retrobar-la algun dia.
ResponEliminaA la vida les oportunitats es presenten una vegada, per tant ... cal aprofitar-les. Perquè de vida només en tenim una i cal viure-la intensament: cada moment, cada instant, cada paraula, cada gest, cada alè ...
ResponElimina