en algun moment en pregunto a mi mateix quin és el motiu de la meva escriptura. Pot ser per potenciar el meu ego? potser vull enviar algun missatge? pot ser que simplement necessiti parlar amb algú a qui eviti, i en realitat evito a tothom que em parli d'això. I crec que avui no esperava sentir aquest impàs. Em creia vencedor en el temps i la distància quan de cop en un sol instant, quatre paraules mal comptades van lliscar pels seus llavis acaronant la seva orella, trencant tota la pau que havia forjat la confiança en mi mateix. Ni tan sols jo conec les meves debilitats, encara menys les diré a ningú, i no dic carnals, doncs de gènere sóc home i de condició humà, però el que sentia de marbre ha resultat paper mullat quan semblava no importar el que de cop i volta vaig veure tan lluny.
Em sento idiota al escriure per narrar odi. Em rebenta adonar-me que amaga sang en un got de llet. Em destrossa veure que em creia en peu quan ara veig que només havia despertat al terra.
Crec que ho faig per mi, ho faig per sentir que no té sentit viure si no ho faig sense límits.
No cal que faci teatre, quan abans millor per tots dos. Tinc ganes de cridar.