Perdut i sense llum, així estic. El silenci de casa m'embafa i al carrer hi fa tant fred que caic en una constant indecisió, sortir? sé que no en sóc capaç, quedar-me? fa massa que esperava veure la blanca neu i sentir-ne el seu fred dolç al pentinar-me les llàgrimes. Però no sé apreciar la blanca neu, de fet no crec que en sigui capaç. Avui escric en silenci mentre em pregunto perquè ho faig. Ningú mai en sabrà res, i el temps i el consol ha cansat els meus sentits, que sense èxit em demanen que m'aturi a parlar amb mi mateix. Quin tòpic, quina mandra, quines ganes de res i de despertar i sentir-me viu de nou. Déu ha deixat posada la càmera lenta. No puc evitar mirar, dins la lentitud, cada nou instant que sé que vius, i em sé més pobre que mai. Em vesteixo i surto al carrer, però no veig la neu, perquè camino amb els ulls clucs intentant recordar el color de cada record.