I virem i som més enllà d'on ahir ens creiem invencibles, on ni el més ferotge dels vents seria capaç de plantar-nos cara, on pensar en un demà com som avui semblava esbiaixat o impossible. I aquí estem, discutint amb el temps sobre per què no ens ha donat millor cartes, buscant respostes que ja sabem, però volem trobar-ne una lectura més simple, més dolça, menys dura, idíl·lica i que en definitiva no ens faci mal d'aquesta manera. Espès reprenc la meva eterna discussió amb el vas, ple d'un vi que sempre m'acull i que ara per ara és l´únic consol que vull rebre. No em sé digne de sentir-me a gust, ni tan sols d'escriure, potser l'única sortida pacífica per la meva ira i menysteniment de mi mateix. L'únic desig que ara mateix plana al meu costat és el de saber que ella està bé, que podrà tornar a estimar i llavors, ell, serà mereixedor d'un somriure del qual no em crec digne i que sé que mai, tant cert, mai, ningú voldrà acariciar com jo ho he fet. A voltes crec que seria millor deixar d'escriure, doncs encoratjo el patiment amb paraules dolces que allarguen la meva agonia. Avui veig com les paraules més plenes sonen pàl·lides davant del fort vent que bufa aquest gris dimarts. quan sabré acostumar-me a la teva absència?