Sempre és dissabte quan el silenci m'explica que res no és com sembla. Ni la més cruel de les ressaques m'ajuda a somniar en temps millors, i sento com la vergonya passeja pel meu cap quan definitivament veig que no sabré tornar a dir mai més que serà per sempre, perquè quan ho he vist tant clar, com un cop de vent fred, la vida m'ha portat de nou aquí, dormint encara en el meu costat del llit, incapaç de ni tantsols mirar res. La gent em pregunta i jo aplico la resposta genèrica per evitar explicar la puta veritat i és que no és per mi fred aquest hivern ni agradable el capvespre, ni sóc sempre aquell que solia ser, perquè ella encara és aquí, però marxa quan desperto i mai sé despertar quan sóc de vidre. Ara, tomba'm i deixa que el meu cor dormi una estona mentre els dies passen.