Francament, em sorprenc a mi mateix plorant d'amagat entre capítols de series que proven d'omplir aquests silenci. Em sento tant estúpid quan veig que m'escou saber-te amb ell, i és tant just com amarg, que necessito cridar i beure, que veig que qualsevol queixa seria injusta i deslleial, però això no treu que faci mal. Si, jo també vull viure, i per molt que el dubte t'enunciï, no és dolç ni suau cap somriure, i voldria escriure un nou guió, però resulta que no sé trencar l'antic i se m'esmicola el cor quan sé res de tu, i quan sé de tu amb ell. Ni em surt suau la paraula, ni em torna dolç el saber de tu. Què hi farem si sóc més de somniar que som per sempre, però precisament aquest és el dol de despertar, retornar al món. Fingiré, llegir el diari com si res.