30 d’ag. 2011

com ho fas per resultar-me tan real? no sé ni entenc per què malgrat el temps, tornes i em sento com si no hagués passat un segon, com pot ser dolent tant desig, i caminaré entre cendres si em menteixo a mi mateix, no vull tornar a trair els meus sentits, però per humanitat desitjo el que sé que no em convé.
Noto l'esglaó de diferència entre les meves debilitats i alguna habilitat que no vaig perdre, i em sento indefens davant les pors que em genera veure't i no saber respondre sense l'escut de fortalesa que cada cop veig més mermat pel pas dels dies, cau en un misteri l'insomni, l'esperança i les passes cap a una lògica entesa entre el cap i el cor.
Fingiré doncs davant la ferma mirada d'un adéu que sembla atent a la resposta que no sé, ni vull saber.
mai he dominat l'adéu quan val la pena el destí.
Publicat per a

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

suaus guspires

I guanya cada paraula, només si sé que no estaré sol al perdre, i em fascina el cinema i les crispetes, com caminar pels volts de les sis despullat i en silenci, pel carrerons del centre.
I parlo i em dius, i t'escolto quan dic, que sóc sempre del que em vé, per això m'agrada quan rius i mous la mà sense voler.
I em diuen que sóc un somiador, els que em deien que lluitar pels somnis és saber que els pots tenir, però you may say I'm a dreamer, però I'm not the only one, i no, no sé fer altre cosa que somriure, i el millor és que m'agrada.