fingiria si dic que no sento ira quan ho veig, un engany més, una nova manera d'alimentar la meva por, semblava una indirecta però avui ha volat pels meus somnis i jo l'he agafada com si esperés borrar cada error del passat, no vaig saber entendre l'oportunitat o em tocava entendre aquest patiment. Som simples petjades en el cor de la gent? som efímers en el record d'un paisatge? ira, rabia, dolor, de no voler-la mai més en els meus braços, però em sento derrotat quan he vist que la distancia ha fluit i ja ha començat a caminar, quan jo, ni tansols m'he aixecat.
Escric per mi i pels meus ulls, per no oblidar mai perquè han plorat, sóc de sorra però no sé viure sense fingir que sóc d'acer.
Demano al temps que voli i em porti al moment en què la indiferència em faci omplir de terra aquests records que em demanen que no lliuri a ningú el plaer de sentir-se estimada, com ella, com tu, que somrius a la platja i saps que t'estic veient, i no et culpo, però m'encén el foc de la veritat, sóc cendra, dolor i llunyania
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada