19 d’oct. 2011

encens l'espelma, la foscor comença a fugir sense trobar amagatall i he topat amb una porta, que al obrir noto com grinyola, sento la teva olor i no me n'estic d'omplir-me de tu.
Sé i sóc coneixedor del sentit banal de cada carícia, m'he permès el luxe de creure en la vellesa, i ara se m'encongeix el pit i m'estiro a observar les estrelles del meu capçal.
L'ombra feixuga que arrosega tanta nit m'impedeix obrir de nou aquella caixa, vermella, on semblava haver-hi màgia, que no resulten ser més que suaus guspires en un to amable.
Entono un posat seriós i l'habitació es transforma, parlen de nosaltres les mirades, i me n'adono que els nostres camins volen escriure diferent gènere, no sóc més que gebre que suaument recordaràs mentre passen les estacions i desapareixo i tu, com quan soliem somriure, giraràs el carrer i serem peces de cendra escribint part del nostre nom.
Publicat per a

1 comentari:

  1. elboscdelamentafresca23 d’octubre del 2011, a les 8:15

    ...la màgia s'amaga,es camufla,es transforma...
    Segur que la retrobes!
    Cada dia és més bonic el que escrius!
    Abraçades
    Marta

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

suaus guspires

I guanya cada paraula, només si sé que no estaré sol al perdre, i em fascina el cinema i les crispetes, com caminar pels volts de les sis despullat i en silenci, pel carrerons del centre.
I parlo i em dius, i t'escolto quan dic, que sóc sempre del que em vé, per això m'agrada quan rius i mous la mà sense voler.
I em diuen que sóc un somiador, els que em deien que lluitar pels somnis és saber que els pots tenir, però you may say I'm a dreamer, però I'm not the only one, i no, no sé fer altre cosa que somriure, i el millor és que m'agrada.