tan fàcil la paraula, que ni escrita cala en mi, m'allunyo ni per por ni per mandra, sinó per tu, pels teus ulls de sucre i cendra, on amagues el que tansols tu saps, el que tansols tu saps sentir, el que tansols tu saps sentir a prop, i ara, ja he viscut prou sense mesura, he viscut de desmesura sense control, omplo la copa i el vi sembla aigua quan plora dels teus ulls, amarg, sec, i teu, com jo.
Vull veure com riuen de nou els teus dits, suaument besant-se amb les puntes dels seus, i ser capaç de dir-te que no t'estimo, o millor, callar, i passar desapercebut en una escena romàntica on de nou, jo en sigui un distant espectador, de nou, sense por ni dolor.
Mai he temut els meus sentiments, mai deixaré de témer a qui els generen.
Cogito ergo sum