27 d’oct. 2011

una pas, dos, tres, però quan provo de fer el quart miro enrere, veig el que sembla un mirall on de cada racó reflexa una imatge diferent, on si et busco trobaré tantes mirades que no vull sentir, i per això m'aixeco, per sentir que sóc més important que una il·lusió que fa temps vaig veure com fugia sense despedir-se de mi.
Sóc menys Bernat que ahir? sóc més il·lús? tombo la cantonada i procuraré sentir que sols les fulles acabaran secant-se i cobrint el cau d'un ratolí o un ocell, que al veure'm fugirà i poruc restarà amagat fins que el vent li canti la prudència de les meves passes, i serà llavors, quan per uns segons, hauré estat capaç de sentir que com les fulles, torno a sentir la primavera a la meva sang en ple hivern.
Tansols llavors.
Publicat per a

1 comentari:

  1. Anònim28 d’octubre del 2011, a les 6:19

    Com una mirada pot tenir tanta força? avui més que mai la sento i em fa mal, molt mal. Poden les fulles acabar secant-se quan hi ha tant de sentiment?
    Ara potser sí que res ja no importa...

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

suaus guspires

I guanya cada paraula, només si sé que no estaré sol al perdre, i em fascina el cinema i les crispetes, com caminar pels volts de les sis despullat i en silenci, pel carrerons del centre.
I parlo i em dius, i t'escolto quan dic, que sóc sempre del que em vé, per això m'agrada quan rius i mous la mà sense voler.
I em diuen que sóc un somiador, els que em deien que lluitar pels somnis és saber que els pots tenir, però you may say I'm a dreamer, però I'm not the only one, i no, no sé fer altre cosa que somriure, i el millor és que m'agrada.