7 de nov. 2011

no és viure en l'impàs del dubte, ni en l'error de la certesa, sinó en saber decidir fins on vols viure els teus límits, fins on recordaràs el camí de tornada, fins on arribaràs sense respirar.
El Víctor ha fet aguanta minut quaranta sota l'aigua, jo no passo del maleït minut i mig, però sota l'aigua no he vist clares les opcions que tenia, avui sembla tan a prop, però era agosti jo sentia la mateixa distància sentin com a voltes sento que vull deixar-me portar, i m'ofego al veure que em fallen les forces, i dormir abraçats no és més que triar aquesta nit. Plou, i avui no em puc mullar, no sé si encara sóc viu. Ens en riurem dels murs que cauran? La desídia em té pres, i camino entre tanta llum que no sé tancar els ulls, i ho evito per no veure que encara ets dins meu.
Les angines fan que al llit el meu cap senti massa el meu cor.
Publicat per a

1 comentari:

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

suaus guspires

I guanya cada paraula, només si sé que no estaré sol al perdre, i em fascina el cinema i les crispetes, com caminar pels volts de les sis despullat i en silenci, pel carrerons del centre.
I parlo i em dius, i t'escolto quan dic, que sóc sempre del que em vé, per això m'agrada quan rius i mous la mà sense voler.
I em diuen que sóc un somiador, els que em deien que lluitar pels somnis és saber que els pots tenir, però you may say I'm a dreamer, però I'm not the only one, i no, no sé fer altre cosa que somriure, i el millor és que m'agrada.