en realitat no sé perquè, però sovint se m'escapa un posat efectista que sol resultar captivador. No és qüestió de desmesura, ni d'actitud presumptuosa, simplement és així. I no  menteixo al dir que sovint desitjaria esborrar tal dot per poder treballar millor cada detall, cada somriure, cada paraula... i està clar, sempre acabes passejant pels vorals del meu camí. Passa un any més, però? és un any més? No ho sabré, segurament he trobat el camí que necessita el Bernat, he trobat un camí dolç i gratificant, però tots els camins es mullen igual si plou, i a tots els camins tens fred si estàs sol. Potser és com mereixo estar, mai ho sabré. Canvi d'aires, canvi de feina i perquè no, canvi d'any i nous projectes, que no seran cap coberta d'un passat  que no puc evitar mirar de reüll. He dit passat, seria massa confiat donar per fet que parlo en passat. Prefereixo pensar que aquest serà el meu any. Enyoro estimar. Però no així, sinó bé.

en algun moment en pregunto a mi mateix quin és el motiu de la meva escriptura. Pot ser per potenciar el meu ego? potser vull enviar algun missatge? pot ser que simplement necessiti parlar amb algú a qui eviti, i en realitat evito a tothom que em parli d'això. I crec que avui no esperava sentir aquest impàs. Em creia vencedor en el temps i la distància quan de cop en un sol instant, quatre paraules mal comptades van lliscar pels seus llavis acaronant la seva orella, trencant tota la pau que havia forjat la confiança en mi mateix. Ni tan sols jo conec les meves debilitats, encara menys les diré a ningú, i no dic carnals, doncs de gènere sóc home i de condició humà, però el que sentia de marbre ha resultat paper mullat quan semblava no importar el que de cop i volta vaig veure tan lluny.
Em sento idiota al escriure per narrar odi. Em rebenta adonar-me que amaga sang en un got de llet. Em destrossa veure que em creia en peu quan ara veig que només havia despertat al terra.
Crec que ho faig per mi, ho faig per sentir que no té sentit viure si no ho faig sense límits.
No cal que faci teatre, quan abans millor per tots dos. Tinc ganes de cridar.

ets lliure per fer el que vulguis, jo no sóc ningú ni tansols per opinar.

i va marxar, sense entendre gaire per què, però volia marxar.

sense raó l'odio

de cera

tansols entenc el text mentre sona una cançó, http://www.youtube.com/watch?feature=endscreen&NR=1&v=yTvtqYQ-OrI que ara narra la pausa que he escollit. És agradable, i fa tant que no sentia que en tenia prou només sentin que faig el que és correcte. Sol, en silenci, puc veure com crea rebuig en tu, no et demano que ho dissimulis, fa massa que ens coneixem, però procuro que et sentis a gust quan maquillo el meu desitg amb la força de voluntat, quan pesa més la raó que la passió. Que si, que ja sé que tot pot ser com abans, però no ho vull, no seria just. I provablement per egoisme, però necessito sentir-me únic al teu costat. Sembla sincer el temps quan em demana prudència. Avui els xiprers xiulaven un lleu somriure, he passejat per parlar-me dels problemes, on em solia fer mal veure't, ara el desitg no desapareix, i dubto que mai ho faci, però ara sóc allò que espero de mi mateix